sábado, 3 de marzo de 2012

Petons de fotografia

Avui m'ha vingut al cap una fotografia d'un petó molt famós. És la foto d'en Robert Doisneau a una parella americana. Doisneau va retratar la perfecta utilització dels 34 músculs que movem en besar. Fa uns anys em vaig assabentar que va ser una posada en escena del fotògraf per a la revista America’s Life. Però la imatge em sembla tan preciosa que no m'importa. És una imatge per tenir present. Sovint se'm fa evident que amb el temps les parelles es besen menys. I el petó acaba convertint-se en una convenció social més. El petó és l'inici de tot, el principi de la intimitat i el desig, quan cerques amb constrenyiment fregar els llavis i la pell de l'altre. El petó porta a la carícia.


La imatge m'ha portat a recordar com va ser el nostre primer petó. Li vaig besar a la galta quan ens vam conèixer? La capacitat de la memòria és relativa, i no sabria dir com va ser. La certesa és que hem estat amics de tantes maneres, hem rigut, guardat silenci i abraçat en moments crucials. Tant em fa que persisteixi la premura del primer petó o el tacte de la primera carícia. La meva ment podria fer com Diosneau i crear una ficció per al bloc, més o menys literària. El realment important és com és cada petó que ens fem cada dia, i el perquè ho fem. M'adono que estimo a aquesta dona que ja fa temps vaig conèixer. Estimo la dona que no deixo de conèixer cada dia i comparteix la seva vida amb jo. 

jueves, 1 de marzo de 2012

Monòleg Atur

ELL: M'he quedat a l'atur. Em sento com si estigués a l'altre costat de la vida. Aquest altre costat m'està venint una mica gran i la majoria dels dies ho trobo molt dur, molt fred. Alguns matins, només aixecar-me, miro per la finestra i els carrers tenen un tint de llàstima. Al principi penses: seran només uns mesos. Fins i tot t'ho diuen els amics i t'aconsellen que ho prenguis com unes vacances ben guanyades. Passats aquests mesos vacacionals, penses: I si això dura molt més? I gairebé sense voler, comences a sentir-te com el funàmbul a la corda fluixa. Bastant confós i amb un acusat sentit de culpabilitat.

Estic a l'altre costat dels que cobren la nòmina al seu compte corrent, però al mateix dels que anem al mercat a comprar perquè cal esprémer l'economia fins a l'última gota de suor. Aquest altre costat té moltes hores buides però repletes de pensaments pessimistes que no condueixen a cap lloc. Té de bo que passeges, gaudeixes del sol o de la pluja, veus aspectes de la vida que la pressa t'impedia observar, i que converses amb molta gent dispar en les cues de les entrevistes laborals, persones amb les quals abans mai haguessis creuat ni una salutació. Ens expliquem les nostres vides. Fins i tot pots arribar a sortir reconfortat, encara que no t'hagin donat el treball, perquè sempre hi ha algú pitjor que tu en qualsevol costat de la vida.