viernes, 15 de octubre de 2010

ESPEJO

Per uns moments vaig pensar que la vida podria ser ornamental, com el decorat d’un escenari, però no ho és. Ho admeto, la vida mai succeeix sota la llum intensa dels focus, a pesar de l’aparició dels personatges secundaris. Sigui una ficció o un frau, ens arrossega amb el seu corrent i ens captiva amb les seves paraules.

Ni glòries ni misèries, simplement som murmuris. Diferents sons que ens anem trobant, a vegades censurant, d’altres acompanyant. La nostra intensitat raurà, fora del temps, fora de la corrupció, de l’estima (sense condicions) que sapiguem donar.

Marxarà la tempesta, i quan la llum faci el seu pensament, ens mostrarà l’atlas que ha conquerit per nosaltres l’atzar.

4 comentarios:

Cenicienta dijo...

vas obrint camí...agafa't de la mà d'aquesta estima i camina, tendràs bons companys de viatge, seran només els qui ho mereixin

Dorothy dijo...

Per desgràcia, no és un escenari del que puguis sortir fugint quan creus que no pots més.

oscar dijo...

Me gusta eso de "Ni glòries ni misèries, simplement som murmuris." Me recuerda la peli de Woody Allen. Sigue siendo quien eres. Y déjate de historias.

Anónimo dijo...

Sovint la vida és més simple del que ens agradaria que fos; la resta són els ornaments i els decortas que, sortosament, podem anar canviant i adaptant a la nostra simple... vida.