miércoles, 1 de septiembre de 2010

CONOCERÁS AL HOMBRE DE TUS SUEÑOS

Em pregunto com podem conviure amb la mort. Com ens ho fem per acceptar-la al nostre costat sense caure a la desesperació o emmalaltir de tristor, per continuar la nostra vida convençuts de què amb una mica de neteja tot serà com abans. És com quan els convidats de la festa marxen i deixen un rastre de gots bruts i de plats apilats, però amb més dificultat per ordenar-ho. Em pregunto com ho puc fer per acostumar-me a aquestes anades i vingudes, a que la mort estigui cada dia present, amb mil cares, mil disfresses diferents que li permeten cobrar-se les seves víctimes. Com fer, sobre tot, per acostumar-nos a que les víctimes puguin ser aquelles persones que estimem, els nostres familiars, els nostres amics i a tots aquells que han estat objecte de la nostra devoció? Escrivint, recordo la pel•lícula Fanny y Alexander, D’en Bergman, on l’amorós pare retorna de la mort perquè no pot renunciar als qui estima.

Aquest estiu han marxat algunes persones. No he deixat de pensar en el tema. No des de l’obsessió, sinó des de un retir voluntari d’espiritualitat que fa veure la vida amb la llum de la consciència. Suposo que aquest és el gran misteri de la presència. El misteri que ens mostra en Woody Allen a “Conocerás al hombre de tus sueños” amb uns personatges capaços de dir-se i fer-se coses terribles. Es senten com infants, que volen sentir que la bellesa els està destinada. Volen fer-la seva, saltar el mur que els separa, volen superar la nostàlgia insufrible dels seus desitjos no resolts i prendre la bellesa amb les seves mans, com si fos un ocell que puguem capturar.

Cada cop, em convenç més de què la vida és una meravellosa funció on tots tenim algun paper per complir. I no importa saber quina és aquesta funció, ja que la simple presència de les coses és més important que les explicacions que no tenim. Strindberg va escriure: “Todo comienza con un grano de arena que entra en la ostra y le causa dolor. Entonces la ostra la rodea de nácar y crea la perla. Sin dolor no hay perla y sin hechizo sólo queda la arena”.

4 comentarios:

@IRE dijo...

La Vida es el principio de la muerte.Lo que seria desesperante,es vivir eternamente.

oscar dijo...

El miedo a la muerte desempeña un papel fundamental en nuestra experiencia interna y en la de quienes nos rodean. Esta realidad, nos persigue más que ningún otro pensamiento, por que tiene una experiencia subrepticia y continúa a lo largo de toda nuestra vida constituyendo siempre una inquietante y oscura presencia en el umbral de nuestra conciencia.

Me gusta la invitación que haces para reflexionar sobre lo inevitable y más aún de disfrutar de nuestra existencia aquí y ahora.
Un abrazote. Feliz entrada en el cole.

Lacuerda dijo...

ME GUSTA. Besitos

Dorothy dijo...

Milenios y milenios de humanidad y seguimos dándole mil vueltas a la señora de la guadaña... Y cuantos más años cumples, más vueltas...