lunes, 15 de julio de 2013

Conversa a la porta



LAURA: Digues-me que no és cert.
EMILIO: A jo també em dol molt, Laura.
LAURA: Tu m’estimaves. Jo t’estimava.
EMILIO: Laura, Laura. Tu saps que t’estimo.
LAURA: No ho diguis llavors, no ho facis llavors. Fes com que va ser una mala idea, una ocurrència. Una més de les teves bogeries.
EMILIO: Em va costar molt decidir-ho. Molt.
LAURA: Una cosa que costa tant no és bo, no és bo. Significa que et doldrà a l'ànima. Se't caurà en trossos quan creuis la porta i em deixis aquí, sola. Què has descobert en aquesta casa que et fa pensar així? Llàgrimes en els murs? Sang sota el llit? El sol entra cada dia, ens il·lumina, ens fa somiar que tripulem un vaixell, sense més rumb que haver-nos oposat, sense un altre pla que obrir els ulls cada dia i saber que estarem aquí, els dos, com mai amb ningú, com mai.
EMILIO: Laura…
LAURA: PER QUÈ, Emilio? Emilio! No ens hem fet mal. En tot aquest temps junts mai… Hem estat discrets. Ni ens hem agafat de la mà pel carrer. Mai un petó encara que la boca se'm fes trossos.
EMILIO: Laura, no segueixis. No és hora de poesia. És dolorós, sé que és fins a cruel i ingrat però posa't en el meu lloc. Tu has triat el camí. Només em queda oblidar-te. I això només es permet amb l'odi. No em miris així. M'ho poses difícil.

3 comentarios:

M. Roser dijo...

Les despedides sempre són doloroses, però s'ha d'intentar oblidar, sense que l'odi ens faci més mal...

Guspira dijo...

Ufff... això és molt dur... és una situació difícil...
Per altra banda, no sabia que havies tornat. Me n'alegro! :D

chuscartes dijo...

Aconseguir escriure alguna cosa amb una nena d'onze mesos és complicat. El tornar és molt lent...