sábado, 25 de octubre de 2008

DEFINICIONES AL EGO AMOROSO

Después del gimnasio, me tumbé en la cama. Estaba cansado y agotado del día. (Tengo unos nenes inextinguibles) Entonces, empiezo a darle vueltas a los equívocos del amor (no los de una comedia vodevil, sino desde el punto de vista de obstáculos), para un posible conjunto de relatos. El principal, de los equívocos-muro, es no llegar a trascender el ego, no superar la dualidad yo y el otro. Tenemos muchos ejemplos en la literatura: la necesidad del amor previa al amor, los obstáculos que alimentan la ilusión del amor, el mito de Tristán e Isolda, la pasión activa de la noche, solipsismo profundo de los amantes encerrados en sus sueños de amor y que, en consecuencia, no viven más que desde lo imaginario, no aman más que la idea misma del amor. Seguro que todos hemos leído sobre personajes con estos problemas, o incluso, nos reconozcamos anclados en alguno de estos abismos.

Los griegos distinguían entre filía, eros, ágape, storgé, photos, charis, manía... Por desgracia, nuestro lenguaje es muy pobre, y para diferentes demostraciones de afecto acabamos usando una sola palabra: amor. Mi pregunta es la siguiente: ¿Qué palabra debo usar para el amor ejercido en plenitud de las tres instancias: cuerpo, mente y espíritu? Y, una vez determinada la palabra, ¿Cómo, rompiendo el ego, yo sigo siendo yo y ella sigue siendo ella? Acepto propuestas y comentarios.

8 comentarios:

Anónimo dijo...

El amor es un sentimiento, ni es un mito ni entra en la razón, ¿dónde se genera?, en el cerebro, ¿cómo?, a través de unos estímulos externos + proceso por nuestro sistema neuroendocrino + experiencias. PATRI

Verónica dijo...

Pasión, amor y fidelidad, no sé si existe alguna palabra que englobe a las tres... Probablemente sea amor, pero no creo que en realidad pueda definirse. Estoy de acuerdo con Patri en que el amor no entra en la razón, dado que es un sentimiento irracional que no puede explicarse con palabras, pero quién sabe, igual encuentras palabras para lo que buscas jejeje
Besotes!

Anónimo dijo...

Yo creo que intentas filosofar sobre lago que no entra dentro de la de la filosofía. es sentimiento, no razón.

Anónimo dijo...

Penso que és un debat molt interessant, l'amor i les seves causes sempre ha creat admiració i curiositat tant per les persones comunes, com per aquelles persones filòsofes, no obstant, totes les persones tenim a la nostra vida algun moment filosòfic, oi? I és així com ens trobem al llarg de l'història diferents discursos amorosos: amor- passió, la mitja taronja, amor a primera ullada, amor platònic, etc.

Però bé, m'agradaria complicar un poc més la cosa, i per això empraré autors com Freud, Lacán, Laplanche, en definitiva, psicoanalistes. Una de les frases que empra Freud per a parlar sobre l'amor és la següent: << et vaig trobar a tu i em vaig trobar amb mi mateix>>. Què vol dir amb això?

Tinguem en compte que en Freud emprava molts de mites grecs per a explicar conceptes que ell mateix creava, a aquest cas, ens parla sobre en Narcís, qui va rebutjar l'amor d'una nimfa, n'Eco, i un dia quan es va veure reflectit a l'aigua, va intentar apoderar-se d'aquella imatge – la qual suposava per a ell l'ideal- i va morir negat. Aquest moment, la fase de l'espill com denomina Lacán, és un moment fonamental del procés del desenvolupament del jo, no obstant, aquest desenvolupament no es veurà finalitzat fins que no arribi a la nostra vida un altre, ell pensa que la imatge d'un mateix es construeix en relació a un altre. Per tant, a aquesta vida és important l'amor. No només l'amor de parella, sinó qualsevol tipus d'amor, perquè sense sentir amor al nostre cor no es podem sentir realitzats, feliços...

No vull desviar-me massa del tema perquè aquí es tracta de l'amor entre dues persones, un amor passional, un amor com les descrites a les novel·les tal com Romeu i Julieta. Continuant amb el mite que ens parla d'un reflex, en realitat significa que ens vèiem a nosaltres mateixos i no som capaços de veure a l'altre tal com és, es crea una idealització.

A l'acte I de l'obre “Otelo” de W. Shakespeare, Yago es burla de l'amor que té cegat a Otelo i li diu a Rodrigo: “... des de que puc distingir entre un benefici i una agravació, mai he conegut a un home que s'estimi a sí mateix. Abans de morir per l'amor d'una dona, trencaria la meva condició d'home per la d'un ximpanzé... tenim la raó per a calmar l'ardor dels nostres impulsos... remarco que allò que tu anomenes amor, no és més que una branca de la sensualitat...”

Lacán ens diria: “L'amor és donar el que no es té” . Per tant, sembla estar d'acord amb les paraules que Plató posa en boca de Sòcrates quan expressa que l'amor és amor d'una cosa que manca. O sigui, rebre el que se té i donar el que no es té...
Finalment, l'amor tendeix així a una il·lusió de la unitat. No és més que el desig de ser UN. Com podem estimar a l'altre, si a través de l'amor a l'altre pretenem ser un amb l'altre? Succeeix que cadascú “s'estima” en l'altre, per això, si un no s'estima a un mateix, difícilment podrà estimar a aquell altre...

chuscartes dijo...

estic d'acord amb aquest anònim/anònima que veig m'ha entès per on anava. L'amor passional, aquest que vaig encetar fa uns dies, i avui torno per completar, és qualque cosa més que sentiment, és autoconeixement.

Aquells que em coneixen, saben que "odio" el psicoanàlisi, però és precisament per la proximitat que tinc amb ell. Sobre la teva darrer frase, crec que ens estimem a nosaltres mateixos en la mesura que l'altre ens estima (Vist des del punt passió-amor més enllà del finit). Però comparteixo que sense autoestima, no hi ha amor a l'altre. és un cercle viciós, mai millor dit.

Anónimo dijo...

Som anònima hehe.

Bé, jo ahir vaig tenir una desil·lusió bastant gran, estava xerrant amb un amic sobre l'obediència cega de'n Milgram, l'experiment de la presó amb universitaris, el conductisme....i res, parlant sobre en Watson, i l'experiment amb el petit Albert, vàrem començar a llegir un article on el propi Watson reconeixia que ell no va aconseguir que el petit Albert tingués fòbia a les rates, als conills, i tot els animals petits i peluts, que només fou una cosa transitòria... no obstant, tots els seus seguidors, conductistes a mort, han anat divulgant l'èxit d'aquest experiment que no fou tan així... és a dir, que tota la informació que rebem es troba manipulada, que tot té un transfons polític que dóna fàstic! I que hem de posar en qüestió tot el que llegim... amb tot aquest rotllo, que es troba molt lluny del tema de discussió -l'amor passional, o com dirien alguns.. amor genital- el que vull dir és que jo no odio cap corrent, no som partidària ni del psicoanàlisi, ni del conductisme, ni del cognitivisme, per posar algun exemple. Penso que per a cada situació de la vida quotidiana, per a cada moment, pots trobar algun significat coherent en algun dels pensaments, però sense que una corrent sigui l'única a tenir en compte, l'única que pot explicar allò què et passa.

En el cas del psicoanàlisi, que tants partidaris té a l'Argentina, per a mi el problema és la complexitat dels seus conceptes, l'abstracció dels seus textes... Freud és bastant complex, però Lacán ho és encara molt més... i encara que intentis llegir deduccions d'altres autors, segueix essent un text bastant incomprensible... després, un cop has entès alguna idea que volien expressar, t'adones “com potser que per a dir això, que és una cosa tan lògica, i de sentit comú ho compliquin tant!” no t'ha passat mai? Perquè a mi sovint...

Bé, i tornant amb el tema (perdoneu que sigui tan dispersa i xerradora, i comenci a parlar de coses que no tenen sentit a aquest discurs), l'amor és un sentiment complex, però a vegades penso que no és tan complex perquè sigui un sentiment “cec” que apareix en qualsevol moment i amb qualsevol persona, perquè encara que sigui de manera inconscient, i no som conscients quan sorgeix aquest sentiment especial cap a l'altre, en realitat, aquella persona està essent escollida per nosaltres, aquella persona té unes qualitats i unes característiques que pal·liaran allò que pensem que ens manca a nosaltres mateixos... però bé, això és una idea molt rebuscada, i potser errònia.

No obstant, ahir justament, estàvem filosòfics nosaltres, estàvem analitzant una relació del passat del meu amic. I vàrem arribar a la conclusió que aquella al·lota, que tant deia que l'estimava a ell, que era massa difícil dur una relació a la distància, que l'anyorava molt, que necessitava estar amb ell a les nits... (sona un discurs molt lògic, i potser molts de nosaltres ens podem identificar en algun moment de la nostra vida essent emissors o receptors de discursos similars), era una persona egoista, que no era conscient de què en realitat no l'estimava a ell, sinó la funció que ell ocupava en la seva vida, i que quan la relació finalitzés, s'adonaria que qualsevol home del món podria complir amb aquella funció, perquè ella no desitjava estar amb ell per qui és ell, sinó desitjava estar amb ell per por a la soledat. I potser penseu que estem bojos, però crec, que la societat d'avui, amb anteriors societats no vull posar-me perquè jo no existia i no vull opinar, l'amor, l'ideal de l'amor és un amor molt fals, no és un amor pur, per això es corromp amb molta facilitat. Les persones són egoistes, allò que deia a l'anterior comentari sobre “la unitat”, pensar com a una parella, és difícil d'aconseguir, i és fàcil trobar una altra persona que compleixi amb aquella funció que necessites per a sentir-te bé i pensar que la teva relació funciona “bé”..."¿pobres ilusos?"

chuscartes dijo...

Anònima estimada: M'agrada que escriguis i ho facis tan àmpliament. és d'agraïr trobar-se mab lectures com les teves. Comparteixo la idea de què busquem a l'altre allò que ens manca, no allò que ens complimenta. Sempre hi ha raó per davant de les emocions (i Amb això em remet al darrer post).

En quant a la història, l'amor ha estat un fantasma fins fa molt poc: cal recordar els matrimonis de conveniència?

És un tema abstracte, però ho és perquè en certa manera és una revolució. Més enllà del sexe existeix un punt on no ens posem d'acord. Però si no ho fan els diferents corrents, qui sóm nosaltres?

Anónimo dijo...

Moltes gràcies, és tot un plaer poder participar en un tema de discussió tan interessant i alhora tan complex... podria continuar parlant i parlant (la teva cosina Vero ho podria afirmar que quan es tracta de parlar, no hi ha manera de callar-me... hehe), però no tinc cap resposta preciosa pel tema de l’amor... encara que penso que és millor així, un sentiment tan complex, que es presenta de maneres tan distintes segons les persones, les situacions... penso que es mereix mantenir durant dècades aquest caràcter misteriós que tant ens crida l’atenció i és l’inspirador de tantes i tantes novel•les... és un sentiment molt potent, polit (perquè no...) però també perillós si l’amor de parella es converteix en malaltís per la gelosia d’algun dels membres... penso que el tema de la gelosia, de la possessió, del egoisme...també és un tema que seria interessant per a comentar...