La seva imatge a la ciutat (La Ciutat de Sylvia)

Qui no ha tornat a passar pels carrers, amb l’esperança de trobar-se amb ella, només perquè un dia va ser així? Qui no ha associat un parc o un cafè a una imatge? Tots tenim racons de la nostra ciutat, com més íntims, més propers. Racons on ens vam enamorar, on vam fer el primer petó o la primera abraçada. Racons i carrers que porten la seva mirada impresa. Una imatge que podria ser la de qualsevol dona. Racons que porten un nom de dona escrit. Anades i vingudes entre desconeguts, en dansa amb els records i les emocions.

Saps que qualsevol podria ser ella. Que hi ha moltes “elles”. Tan fa un nom o un altre. Totes podrien ser la meva “Natàlia”, o la meva “Irene”, o allò que la meva afecció decidís. Enamorar-se d’una imatge, d’un estereotip, d’un record, d’una representació, d’un ideal al que perseguim sense saber exactament a on ens porta ni si és el que realment busquem.

Podria encetar un nou desig amb cadascuna de les noies que apareixen a la meva ciutat. Qualsevol d’elles podria ser “ella”. Qualsevol Noia podria ser la meva noia, l’objecte pur de l’eros.

Tinc el desig solidificat als dits,
amnèsics dels teus relleus.
Torna per corrompre la meva pell,
per clivellar-la amb els teus ulls
abans de què la bellesa ens negui.
Protegeix-me de la feredat
de saber-me en soledat
cada vegada que el temps
corromp els nostres lligams.