LA FARSA DE LA PASSIÓ CEGA

Fa dies que no actualitzo el blog. Entre la feina i l’organització de les tardes, he descuidat escriure aquí. Fa uns dies se’m va obrir un dilema sobre el desig i l’exigència de ser reconegut per l’altre. Un reconeix a l’altre en la mesura que l’altre ens reconeix. Allò ens porta a que la veritable passió no pot ser, mai, cega. No tenim una escala per emoció-sentiment-pasió. Això unit a la problemàtica central del romanticisme sobre la unió entre allò finit i allò infinit, ens deixa una mica perduts i confosos.

Tal vegada m’equivoqui, però crec que la veritable passió mai és cega. Ho sento per aquells que opineu diferent. La veritable passió sempre va de la mà del coneixement i de la lucidesa. Hi ha nombroses pugnes filosòfiques al respecte: Husserl parla d’una mena “d’intuïció simpatètica”. Heidegger diu que l’afectivitat és un poder de revelació més profund que el coneixement. Contra corrent, Sartre (a qui entenc) es tanca a la seva pròpia nàusea. Però jo insisteixo, la idea que tenim de què la passió és cega parteix de l’errònia solució al problema del solipsisme, que des de Descartes està incrustada a la nostra cultura.

La passió (amor conduït fins al límit) no és cega; al contrari. L’amor conduït fins al seu límit va més enllà de l’amor i es banya a la lucidesa. Sabem que l’altre vindrà al nostre encontre amb el seu llenguatge, els seus gens, la seva història. El comportament humà (finit) és una “comèdia” (em surt la vena de dramaturg). És més, l’amor romàntic (sobretot l’amor romàntic) és una farsa narcisista/imaginària que culmina amb aquesta fascinació amor/mort. És una farsa per fugir a l’insuportable finitut de l’ego. En conclusió, la passió, amor conduït fins al límit, assumeix aquesta farsa, i assumint-la la dilueix. Sap que sense comèdia la gent no s’entendria. D’aquí dir que l’amor és un joc (social). (Enteneu millor ara la meva comèdia “EL AMOR SOLO SIRVE PARA REGALAR BOMBONES”?)

Alimentem l’amor en la mesura que ens burlem d’ell. A aquesta passió, on un es burla de tot, de la seva pròpia paradoxa, ens obrim a allò inefable, indescriptible, realimentant la passió des de l’escepticisme. I això, com deia l’altre dia, “suele brillar por su ausencia” als relats amorosos de la literatura, on tot és un amor narcisista (Amor a l’amor). Tot i així, continueu estimant.