jueves, 13 de enero de 2011

Temps sostingut

Cada segon viscut sense glatir és temps perdut. És una vida malaguanyada, enfarfegada amb gestos buits. A vegades, tinc la sensació de què només tinc la meva veu per fer front al pas dels dies. És la única que no amago darrera d'una màscara. Si alguna vegada perdo la meva veu, al darrera hi anirà la identitat.

He descobert que romandre sostingut és impossible. Sempre hi ha incertesa al vol, tot i la seguretat de les cordes que ens sostenen. Em col·loco l'arnès per fer front al destí, al garbuix de braços i cames que vindrà. No tinc por de saltar ni de què em vinguin a cercar.

Estic enamorat dels silencis, perquè em basteixen. Hi ha qui em diu que estic boig, però ja els hi responc: "No us preocupeu. Tinc la medicació pertinent".

2 comentarios:

Cenicienta dijo...

qui t'ha dit que estàs boig? No saben el que diuen...

Anónimo dijo...

Sí: no hi ha certesa, perquè la corda es pot trencar. I si el mot és la casa de l'ànima, la veu és la seva expressió.

Curiosament, a partir d'una certa edat, la veu roman igual, com si una guspira de temps immòbil ens habités...