DONA: Sóc tan maca com abans?
HOME: sí.
DONA: Estàs mentint.
HOME: No, no...
DONA: Estic vella.
HOME: Clar, és normal. què esperaves?
DONA: Dius que estic vella.
HOME: jo no he dit això.
DONA: Però ja no sóc com abans.
HOME: tots canviem.
DONA: Tinc panxa.
HOME: sí, però jo t'estimo així.
DONA: Així? com?
HOME: Així, amb panxa.
DONA: Veus com ets? Penses que tinc panxa i qe ja no sóc tan bella.
HOME: JO no he dit això.
DONA: com era abans? Quan ens vàrem conèixer.
HOME: Bella... i jove.
DONA: Així que ara no sóc ni bella ni jove?
HOME: Jo no he dit això.
DONA: Però ja no tinc trenta anys...
HOME: Jo tampoc.
DONA: Llavors, què dius?
HOME: Que encara sou bella i us estimo igual.
DONA: Jo no vull ser "encara" bella, vull ser bella i punt.
HOME: Doncs apaga el llum i dorm.
DONA: Sí, amb la llum apagada tu també guanyes.
5 comentarios:
Les converses de nit... Tan encisadores com terrorífiques!
Cada vez se vuelven más duras... pero tienen su parte de realidad. ¿Son de alguna obra que preparas? Patricia
verdad verdadera... no hay más, la vida es así
yo estoy perdida.
Peoncita, cada vez eres más mordaz con el amor. Ay, qué visión más terrorífica. Pero dinos, ¿cuál es la razón de estas conversaciones con la luz apagada?
Publicar un comentario