entrevista cenicienta a Bullit de ràdio

AGUSTÍN: Bullit de ràdio rep avui a un membre de la reialesa. Sense fanfàrries ni clarins però envoltada de guardaespatlles que han omplert l’estudi. Bullit de ràdio té el gran plaer de rebre a la Ventafocs. Bon dia, Ventafocs. Espero que em disculpi, perquè realment no conec el protocol. No sé si haig de dir-li sobirana, altesa...
JESÚS: Bon dia Agustín. Però quina música més linda.
AGUS: ÉS la de Cenicienta.
JES: M’ha posat la pell de gallina. La que canta no és na Lina Bufí? Preciós. Bé, si, jo sóc molt senzilla, propera i “campechana”, saps, així que pots dir-me sobirana, que em sembla algo molt senzill. Sobirana princesa.
AGUS: Sobirana princesa Ventafocs, per què mai vam descobrir quin era el seu autèntic nom?
JES: El meu nom real, clar. Bé, és que Ventafocs és més un malnom, no? Que dic sigui de pas, tampoc em resulta molt apropiat ara que sóc princesa, saps? Perquè sóc molt senzilla, propera i “campechana”, però tampoc ens hem de passar. Que el poble és molt ingrat i tan prompte t’aplaudeix com et dona guillotina. El que passa és que Ventafocs ja s’ha convertit n un nom més popular que el meu propi nom. I ja quasi resulta impossible canviar-lo. I això no és per una princesa com jo, Agustín. A això han contribuït també els que han escrit sobre la meva vida. No sé si sabràs que de jo han escrit els més grans:
AGUS: Home, clar
JES: charles perrault, els germans “clim”, i Anna Botella.
AGUS: Ana Botella? Això si que no ho sabia?
JES: Sí, jo no la conec, saps, però em van dir que havia escrit una cosa així com de contes, on reflexionava sobre ells, i que deia que jo sóc mona i quedava molt bé. El que si que voldria es que m’escrivís un tal Jaime Peñafiel, que crec que coneix molt de famílies reials.
AGUS: Sí. Per cert, no m’imaginava per res del món la seva veu així, Ventafocs.
Jes: Ay. Quina edat tens? Bé, a veure, disculpa la meva pregunta. Es que sóc tan senzilla, propera i “campechana”, que a vegades em paso, però no és que m’interessi conèixer a teva edat, saps?, el que passa és que si tu vas nèixer a finals dels 60 doncs em recordaràs més parlant en “chicano”, saps, perquè a aquella època em doblaven actrius mexicanes. Per exemple, jo em despertava, no?, amb els ocellets, amb els seus cants i tal, i llavors jo deia coses com: “Por quécuando soñaba tan bueno vinieron a despertarme?”. I clar, desprès vaig començar a parlar jo i a dir coses com “Pa qué me despiertas, no?,” i el públic va quedar super decebut amb la meva veu. I no sé perquè, perquè crec que la tinc Aterciopelada.
AGUS: Ja. Abans d’adentrar-nos a la seva vida desprès de casar-se amb el príncep, m’agradaria saber que hi ha de veritat i què de llegenda a la seva història, perquè m’han dit que vostè va ser republicana.
JES: (riu) Cert, cert, cert.però això era quan no sabia què és viure a cuerpo de rei. Jo quan havia de fregar terres i colpejar estores, doncs veia la reialesa com un somni meravellós al que jo no tenia accés, saps. Llavors em donaven super atacs d’ira, que desembocaven a super atacs d’ira. I en un d’aquests atacas em vaig fer d’esquerra republicana.
AGUS: Ja, republicana i princesa. La veritat és que és contradictori. No li sembla?
JES: Sí, però com que no ho vaig fer a la vegada, doncs és diferent. Primer vaig fer una cosa i desprès vaig fer una altra. Com són les coses al món de l’ordre. Quan vaig conèixer al príncep i vaig veure el xollo que se’m venia al damunt, doncs em vaig esborra del partit i vaig trencar el carnet. De totes formes els temps han canviat, i si es pot ser obrer i de dretes, si es pot ser polític i innecessari , doncs per què no podria jo ser princesa i republicana, eh? Si sóc molt senzilla, propera i “campechana”.
AGUS: Sí, la veritat es que si. Bé, i què hi ha de cert a la seva relació amb la seva madrastra i les seves germanes?
JES: doncs això és tot veritat. Jo no podia amb elles, Agustín, perquè tu ja ho sabràs. Perquè ho hauràs llegit o t’ho hauran contat. Els meus pares van morir, no? Llavors jo em vaig quedar al càrrec de la meva madrastra i les meves germanes: Ángela y Eduarda. Anaven juntes a totes parts. Es reien dels mateixos acudits, crispaven l’ambient, malmetien tot es dia. I jo, que amb cada matí reneix en jo l’esperança de que els meus somnis es vegin realitzats, doncs estava fins al monyo amb M d’elles. Clar, desprès va arribar lo del ball i ja es va formar la gresca.
AGUS: Amb la sabata de vidre, no?
JES: Que era de disseny, nen, de Manolo "Blani", que me’l va donar la meva fada, guapo.
AGUS: Perdona que t’interompeixi però has tocat un tema que m’interessa, les fades. Com funciona això de les fades?
JES: ay, Agustín, et quedaràs mort. Les fades es contracten a través d’una ETT. Solen cobrar uns 12euros l’hora, es dediquen a estar pendents de tu i fer realitat els teus somnis. Però ara ha vingut molta fada dels països de l’est, i també latinoamericanes a rebentar el mercat. I pots trobar una fada per sis euros l’hora. Però sense vareta. Pe`ro fa el mateix servei.
AGUS: molt bé. Abans que l’interrompis m’estava contant allò de la sabata.
JES: Els manolos. Bé, aquest sempre ha estat el principal conflicte. Aquest ha estat el desencadenant de la trama de la meva història. Elles, Mariana, ángela i Eduarda, no volien la sabata, volien el “zapatero”.
AGUS: Però estem parlant del conte o de política?
JES: del conte, Agustín. La política no l’entenc. sóc molt senzilla, propera i “campechana”, però als antimonàrquics els agafava i els enviava fora.
AGUS: Escolti princesa, no digui aquestes coses.
JES: disculpa Agustín, però es que els republicans estan jugant amb el pa dels meus fills, saps, i aquí una es cega, perd els papers i em perd la boca.
AGUS: ja, ja,però ja ens ha contat que de jove va ser republicana. O sigui què... ja m’entén.
JES: Vols dir que ja no sóc jove?
AGUS: No.
JES: Llavors que has volgut dir?
AGUS: He volgut dir quan era una mica més jove, i que ara hauria de tenir una mica més de conteplacions amb els que van ser companys de partit.
JES: Mira, res de comprensió, Agustín, que bastant ja tinc amb ser senzilla, propera i “campechana”. O tu et penses que m’agrada besar nens i donar mans? Ves a saber si se les han rentat en sortir del bany. Clar, doncs no m’agrada, però és el meu deure. Però és que els republican només es fixen en els diners que ens gastem i en com es podrien reinvertir al poble. I saps que els hi passa? Que tenen enveja. Com que els prínceps sempre s’han casat amb princeses, Agustí, la blancaneus, la bella dorment... però com que ara m’he casat jo que vinc del poble, que fregava els terres a la meva madrastra, tothom es mor d’enveja perquè em va escollir a jo. I no a ells. I es com jo dic. Això és com el gordo de nadal. Estàvem totes al bombo i he sortit jo premiada. Així que s’aguantin. Que ser princesa no és fàcil, Agustín.
AGUS: No, no, si ja m’imagino que molt fàcil no deu ser. Inclòs, si em permet ser-li sincer, em sembla avorrit a alguns moments.
JES: Ho és! Ho és, Agustín. Els pasamanos que duren més que un discurs de Fidel Castro, allà m’agradaria veure a més d’un, saps. Però això no és tot. Es què ningú s’ha percatat en llegir es conte que es rei i els consellers van montar un ball per al príncep per veure si “pillaba cacho”? Un príncep de quaranta pocs i solter. A ningú li va estranyar? Doncs clar, perquè era més lleig que el fary al seu momento Allbran. I qui va carregar amb ell? Doncs jo. I això ningú ho ha vist, ni ho conten, Agustín. Estic molt dolguda.
AGUS: Quina barbaritat. El cert és que la seva arribada a la família reial tampoc va ser molt ben acceptada al principi. No sé si per la seva condició de plebea.
JES: Mira, això ho sereu vosaltres, eh? Que ja m’estàs faltant, eh. Ets super destructor. Que només voleu fer mal, com els del tomate.
AGUS: Però bé, princesa sobirana Ventafocs, tranquil•litzis, perquè plebea tampoc és un insult.
JES: Ho será per vosaltres. Que jo no em gasto mig milió d’euros en un bolso, perquè em diguin plebea. Que jo seré molt senzilla, propera i “campechana”, però si se’m creuen els cables et desterro.
AGUS: bé, doncs deixem’ho estar. Però el fet que vosté vingués d’una classe social inferior no va fer que fos més o menys acceptada a l’entorn reial.
JES: La veritat es que a la cort no em suportaven. Però no per la classe social, sinó que era cosa dels meus gustos, perquè jo sempre he estat una mica mal de la vista i parlo amb els ocells, els ratolins, els gosos, les gallines, vaja, que si no fos la ventafocs estaria de psiquiatra. El que molts pocs saben es que els meus amics, els ocells i els ratolins doncs em cusen, em fan les feines de la casa i tot sense contracte o amb contracte en pràctiques. Mà d’obra barata. Però no ho he inventat jo. Perquè desprès diguin que estem allunyats dels problemes del poble.
AGUS: sobirana princesa ventafocs. Fins aquí hem arribat. Ha estat un plaer tenir-la als nostres estudis.
JES: El plaer ha estat meu que sóc super senzilla, propera i “campechana”. Ara quan surti et firmo una foto meva i tu em firmes una teva de record.
AGUS: Vale. Adéu sobirana princesa ventafocs.