És amb el corrent de la teva mirada que m 'enlairo cada matí. M'agafo a l'embast de les teves mans, al teixit de carícies i d'afalacs que em vesteix, per encabir la certitud de la nostra estima. Irromps amb la teva activitat, salabrosa, creuant la meva vida. Metamorfosa la papallona del melic dins del bosc de fils que ens hem lligat.
Penses que el meu cor és balb i no és més que maquillatge.Perquè tot i les incerteses que em cobreixen a la nit, hi ha aquesta immesurable força que ens manté annexats, que fa florir la fermesa que mana entre desig i voluntat.
Cel endins, alçats els peus de la sorra humida, congestionat pels silencis de les teves mossegades, pronuncio les nostres darrers paraules. Immers a una equació d'embriaguesa, noto la fiblada de la teva carn, el terratrèmol que em sobrevé a mitjanit, el desig sotmès, condensat, supervivent.
Cel endins, extingint les carícies a l'escullera de les teves cames, envaït per l'alfabet dels llençols i de les lleis de la física. Longitud, massa, força, diferència de potencial... quantifiquem les embranzides de la bellesa. Determinem les nostres constants universals sigui quina sigui la situació, horitzontal o vertical, en què s’apliqui la llei corresponent.
Cel endins, vivint en l'amnèsia dels mites, fullejant cada plec del teu cos amb els mots, sobrevolant verbs blaus i infinits, abraçant els teus turons. Com una fera a l'aguait sabent que en qualsevol moment la carn cridarà.
AMIGA: Ja estàs una altra vegada veient tele-escombraries?
ELLA. No és tele-escombraries. És una pel·lícula Disney. M'encanta la Bella dorment. Sempre he somiat que em desperten amb un petó.
AMIGA. Escombraries! No sé què li veus a aquest model de dona que ens transmet: passives, submisses i insípides. O no veus que l'estat ideal que ens mostra és el comatós, preferiblement desafiant les lleis de la descomposició en un taüt de cristall, o catalèptiques?
ELLA. Doncs a mi m'agraden les històries de princeses.
AMIGA. Clar, així ja entenc que tinguis el nuvi que tens. T'han fet creure que per tenir un príncep blau has de ser bona, maca, passiva, virginal, comatosa, abnegada i dolent. Vomitiu.
ELLA. Això és perquè no has trobat al teu home ideal.
AMIGA. Mira bonica, no té res a veure amb tenir parella. El missatge de Disney és clar. El que importa és que siguis maca, bona, submissa, abnegada, materialista i que acceptis les regles del joc. I sincerament, no m'agrada que t'empassis aquest conte. Vius en un món fantàstic de castells, fades, somnis humits de necrofília, teteres cantants, ratolins que cusen, catifes voladores i bruixes que s'autodestrueixen.
ELLA. Es nota que has perdut la màgia. És només un joc de nens. No fa cap mal a ningú.
AMIGA. (canta)"Algún día mi príncipe vendrá corriendo" Però li preocupa al príncep si ella es correrà? No, però aquest doble sentit no ho entenen els nens, a què no?
Aquesta setmana vaig descobrir a una de les nenes amagant pedres al pati. Les ficava dins d'un forat de la paret. Les agafava, les palpava, les olorava, els hi parlava i desprès les col·locava al "cau" amb delicadesa. Em vaig sentir desvalgut amb la càrrega de l'acte, del joc. Tots hem jugat a amagar pedres a l'interior dels nostres murs. Malgrat la innocència del seu entreteniment em sentia suspès d'un fil massa subtil.
Parlant amb ella em va dir que eren un tresor, el seu tresor. Tal volta les pedres estan massa estigmatitzades i no veiem el seu valor. Un valor que als ulls d'una nena de quatre anys era il·limitat. Podia copsar el desig d'eternitat cap a allò que s'estimava. "Vols guardar algun tresor amb els meus?" Vaig acceptar la seva invitació i vaig guardar una pedra més al "cau". Abans d'amagar-la li vaig xiuxiuejar "Tenim l'amor, certesa del present".
Cada segon viscut sense glatir és temps perdut. És una vida malaguanyada, enfarfegada amb gestos buits. A vegades, tinc la sensació de què només tinc la meva veu per fer front al pas dels dies. És la única que no amago darrera d'una màscara. Si alguna vegada perdo la meva veu, al darrera hi anirà la identitat.
He descobert que romandre sostingut és impossible. Sempre hi ha incertesa al vol, tot i la seguretat de les cordes que ens sostenen. Em col·loco l'arnès per fer front al destí, al garbuix de braços i cames que vindrà. No tinc por de saltar ni de què em vinguin a cercar.
Estic enamorat dels silencis, perquè em basteixen. Hi ha qui em diu que estic boig, però ja els hi responc: "No us preocupeu. Tinc la medicació pertinent".
Hi ha matins que m'aixeco amb la sensació de que la vida és una sinestèsia fragmentada, com si algú hagués trencat el cercle que conté la totalitat, per on s'escola la visió. Jo no puc deixar de glatir davant la integritat que suposa viure aquesta melodia que formen els diferents instants.
M'encanta que m'arribin onades de colors en llegir paraules, o veure formes geomètriques amb algunes peces musicals. Sentir els números a la pell o associar sabors quan recordo el temps i els espais. Em deleixo amb la calidesa del Cello que emmatxuca la pell. M'encanta que la vida sigui un gran cercle fet de línies, una gran simfonia, com esclat de fragàncies.
Passejar per la platja quan ha caigut el sol, esbrinar mots amagats als cabells, brindar per l'ascens d'unes cames, seure tarda i absència juntes per a què es facin companyia i es contin les penes com dues amigues. Vull omplir ma vida de línies, de cercles, de camins.
Aquest matí m'he posat a mirar il·lustracions medievals. M'agrada contemplar cadascun dels seus símbols i de les seves històries. Les trobo com una teranyina que m'enganxa a mirar-les llargament, amb detall. Saber que cada gest, cada mirada, cada petit objecte està allà per dir alguna cosa, fa que l'acte de mirar es converteixi en un joc.
Aquesta imatge de l'amor cortès m'ha fet pensar en el ritual del vassall i les similituds amb els trobadors. El vassall, sense espasa ni cinturó, de genolls i amb el cap descobert, ajuntava les seves mans i les posava entre les mans del seu senyor (immixtio manuum) mentre declarava (volo) que d'ara endavant es considerava com un home del senyor, a canvi d'un feu. Llavors, el senyor besava (osculum) en la boca al seu nou vassall i manifestava públicament que d'ara endavant, aquell vassall era un home (hom) seu. L'esperit d'aquest esquema ritual va ser adoptat i adaptat pels trobadors provençals, no només a través de l'actitud que assumeix el cavaller (vassall) enfront de la dama, sinó també mitjançant un llenguatge propi. És així com el trobador es compromet a protegir i mantenir l'amor per la dama. Reflecteix de manera clara el vassallatge per amor.
il·lustració número 071 del Codex Manesse
La següent estrofa de Berguedà ens serveix d'exemple per entendre la relació vasallática entre cavaller i dama:
Ei irai lai si-us platz, e no,
Qu’en mi non a dreit ni razo
Mas cum sers, si Dieus mi perdo,
Pus mos mas dins los postres tinc
E de vos servir no.m retinc.
Doncx, pus en mi non a ren mieu,
Faitz ne cum pros dona del sieu…
Vostres suy ses autr’ochaizo,
Per la bona fe qu’ie-us covinc…
(Iré allí si os place o no,
Porque en mí no hay derecho ni razón
Sino como siervo (¡que Dios me perdone!),
Pues tuve mis manos dentro de las vuestras
Y no me abstuve de serviros.
Así pues, ya que en mí no hay nada mío,
Haced de mí como noble dama con lo que es suyo…
Soy vuestro sin ningún pretexto,
Por la buena fe que os prometí…)
Anant a la imatge que he penjat avui, en la tradició amatòria l'objecte de la “cistella” té un significat precís: un cavaller que presentava el seu amor a una donzella li feia la seva declaració oferint una cistella guarnida i plena de presents. La donzella podia tornar la cistella "jemandem einen Korb geben", que traduït literalment ve a dir “donar algú una cistella” i que en català seria “donar carbassa”. Si la donzella retornava la cistella, el trobador es trobava penjat i exposat davant de la gent, caient al desamor.
Com cada inici d'any, ens apressem a prendre decisions sobre allò que canviarem o que refarem: alguns volen deixar de fumar, d'altres anar al gimnàs, començar una dieta, aprendre anglès per vigèsima vegada... És es moment d'abandonar ses idees inservibles i deixar que entrin nous aires a sa nostra vida. Situar al centre des nostre dia a dia ses relacions humanes. Estimar-nos a nosaltres mateixos i a ses altres persones. Per jo pesen més que la productivitat o s'èxit, sigui laboral, econòmic... perquè el vertader èxit és estimar i ser estimats amb consciència.
Una vida nova implica un coneixement profund de nosaltres mateixos i prendre sa decisió de ser responsables de sa nostra vida. Jo no puc escollir aquelles coses que em passaran demà, ni ses de demà passat. Però puc decidir amb quina emoció les afronto. Així que a sa pregunta quins són es meus propòsits per aquest any, sa meua resposta és molt clara: ENAMORAR-ME DE JO. Continuaré anant a còrrer a sa platja per desfogar-me, escrivint i fent teatre, educant en ses emocions as meus alumnes, compartint cerveses i panets amb bones companyies, agenollant-me a escapats per copsar a brillantor d'una pulsera ... però amb un afegit, sa consciència de què en tots aquests moments estic sent feliç.
Esta mañana me despertó un sueño desagradable. Sobrevino en oleada, cogiéndome inmóvil. Normalmente no tengo grandes pesadillas. Tengo bastante calma interior. Tal vez por eso me sorprendió despertarme ofuscado por un sueño. Lo he sentido hincándose en mi, dejando su raíz.
Soñé con una caída. Corría por las vías de un tren. Me sentía perseguido, aunque no vi nunca por quién. Me sentía angustiado. Corría pisando las piedras. Escuchaba los golpes secos de los vagones, el chirrido de las ruedas rozando las vías. Y allí fue cuando lo vi. Había otra persona corriendo delante de mi, tal vez huíamos juntos o yo era su perseguidor. La vi caer y al hacerlo sentí como el peso del tren nos aplastaba.
Poco a poco he ido despertando y difuminando los efectos del sueño. Sé que no significa nada. Es sólo un sueño. Pero por un momento me he sentido sobrecogido por las imágenes.
