Polsim de silencis

A la pell dels meus versos
s'enlairen les carícies
d'una nova ètica,
polsim de silencis
que ens vesteixen a la nit.

Reclam de pell

Un dia despertarà la paraula
que faci sentir-nos
un sol cos, un sol gest,
recollint dels nostres versos
el reclam esmolat de la pell.

exili

Des de l'exili del teu cos,
concedint a aquesta terra eixorca
la claror del desig de tornar.
Un país projectat a la cambra,
fràgil suggeriment estès a la pell.

Regressaré al teu regne
acceptant de bon grat ser vassall,
abans de què el desús
me'l faci oblidar. 

Anhelo trobar un lloc on pugui dir: 

aquí serà la meva vida amb tu.

Velocitat i oblit juguen 

amb les meves derrotes, 

un tren de llunyanies al pit 

trepant-me a comiats.

Amb la veu cremant 

et murmuro les meves promeses:

 el fred no té cabuda entre nosaltres.

He trobat l'eternitat als teus ulls. 

Llegiràs aquest vers,
tremolor de la meva carn,
combregant amb goig del seu pecat.
I el seu polseguim et glorificarà,
fent de l'estimar-te
l'arrelament feridor que ens mourà.

Res sense tu

Et sostinc amb el meu contrapès,

estirat sobre tu,

arrossegat per la ressaca

que em duu a ser menys.

Res sense tu,

veritablement en lluita

per postular els teus ulls.

Res sense tu,

estimant amb armes millors

fins que vinguis altre cop.

Estic amb tu per sostenir-te,

un dia sencer, una nit sencera,

portant a cada respir

el temps que et mourà

a ser altre cop feliç.

Et sostinc amb la pell,

així com l’aire fa volar l’estel.

Res sense tu.

Conversa a la porta

LAURA: Digues-me que no és cert.
EMILIO: A jo també em dol molt, Laura.
LAURA: Tu m’estimaves. Jo t’estimava.
EMILIO: Laura, Laura. Tu saps que t’estimo.
LAURA: No ho diguis llavors, no ho facis llavors. Fes com que va ser una mala idea, una ocurrència. Una més de les teves bogeries.
EMILIO: Em va costar molt decidir-ho. Molt.
LAURA: Una cosa que costa tant no és bo, no és bo. Significa que et doldrà a l'ànima. Se't caurà en trossos quan creuis la porta i em deixis aquí, sola. Què has descobert en aquesta casa que et fa pensar així? Llàgrimes en els murs? Sang sota el llit? El sol entra cada dia, ens il·lumina, ens fa somiar que tripulem un vaixell, sense més rumb que haver-nos oposat, sense un altre pla que obrir els ulls cada dia i saber que estarem aquí, els dos, com mai amb ningú, com mai.
EMILIO: Laura…
LAURA: PER QUÈ, Emilio? Emilio! No ens hem fet mal. En tot aquest temps junts mai… Hem estat discrets. Ni ens hem agafat de la mà pel carrer. Mai un petó encara que la boca se'm fes trossos.
EMILIO: Laura, no segueixis. No és hora de poesia. És dolorós, sé que és fins a cruel i ingrat però posa't en el meu lloc. Tu has triat el camí. Només em queda oblidar-te. I això només es permet amb l'odi. No em miris així. M'ho poses difícil.

Carta al diari

Fa un mes, i arrel de les factures "irregulars" de l'Ajuntament, vaig escriure aquesta carta al diari. La carta mai ha estat publicada. Ignoro les raons. Tal volta l'argument resulta interessant com per fer una editorial...

Estimada alcaldesa: Antes de nada decirle que no pertenezco a ningún partido político ni lo deseo. No soy voz de nadie. Soy uno de los muchos ciudadanos de su municipio que piensa que hace mucho tiempo que han perdido la integridad. Le daré una definición de integridad, para que usemos el mismo concepto y tengamos claro de lo que hablo. Una persona íntegra es la que sabe armonizar lo que dice o piensa con lo que hace, sus deseos con sus valores, su interés con los intereses de los demás, la economía con la ética, el poder con el respeto. Pues bien, desde este concepto, y para que no le pille por sorpresa, somos legión los que pensamos que ha perdido la integridad. No pretendo dar una lección de ética, porque soy consciente de que no se aprende con una lección, esta carta no es un curso moral. Y a la vez, yo también tengo mis imperfecciones. Le escribo porque me preocupa, como parte integrante de la ciudadanía, los “errores” que se derivan de la gestión que se realiza. Desde el pueblo, es muy grande el desconcierto que causan los múltiples latrocinios, timos, estafas y desvalijamientos por parte de “la clase dirigente”. Como no pretendo hacer política, sino dar un toque de atención, porque democráticamente estoy en mi derecho de decirlo, no le hablaré ni de esas facturas que queremos conocer los ciudadanos, ni del desconcierto que producen los nuevos parquímetros y sus nuevas zonas azules, entre varios asuntos. El “ateísmo” en política puede conducir a un régimen totalitario con mucha facilidad. Y en estos momentos, no tenemos razones para creerles o tenerles confianza. Señora alcaldesa, si tienen integridad, creo que va siendo hora de llevarla al trabajo. Se lo pide un ciudadano, de los que pagan sus impuestos para el beneficio de la ciudadanía general.

Agnès