sábado, 3 de diciembre de 2011
jueves, 1 de diciembre de 2011
CONVERSA DE DONES 2
Amiga: L'has
tornat a veure?
Ella: No, fa
dies que no dorm aquí.
Amiga: Haurà
conegut a alguna dona.
Ella: Sí, és
que hi ha tantes dones... Saps què em fa por? La competència de les
altres dones...però això no li puc dir.
Amiga: No,
no li has de dir.
Ella: -Ara anem a parlar d'amor. (Es queda en silenci, com si
pensés per primera vegada en el significat d'aquesta frase.) De sobte va dir
això: -Ara anem a parlar d'amor. -Bé, li vaig dir, amb la veu baixeta, -amor...
Ell no esperava que jo estigués tan predisposada així que es va quedar
mirant-me molt fix;els ulls clars quan miren fix es tornen molt tremends. Li
vaig dir que no em mirés així perquè m'espantava i em va dir que llavors,
millor parléssim de la por. I jo de la por sí que no volia parlar…
Amiga: Clar, de la por no. (Es mata un mosquit en el braç) Mira que m’ha fet aquest. Tinc alguna cosa en la pell, a tu ni se t'apropen. És terrible, si un es posa a pensar, que et xuclin la sang.
Ella: A mi no em piquen perquè tinc la pell tota seca, pura
duresa...
Amiga: La pell és el més profund, tot el que tens de duresa fora,
ho tens endins.
Ella: Això qui t'ho va dir? És que ja no ús protector. Això, saps
què significa?
Amiga: Que ja no t'importa.
Ella: Clar... et brillen els ulls, la lluentor de l'ull, estàs
salvada.
martes, 29 de noviembre de 2011
Premi Escènica
Ahir a sa nit va rebre el premi Escènica d'honor el meu mestre teatral, Don Pedro Cañestro. Fa molt de temps que aquest gran home del teatre hauria d'haver rebut un homenatge a sa nostra illa, al menys com a reconeixement de tota sa tasca cultural que ha fet. Però estic orgullós d'ell, de què hagi rebut aquest reconeixement a Mallorca.
Deixant de banda tanta desorientació política i responsabilitats compartides, aquest home, que va posar el teatre per davant de la seva individualitat, invertint esforç i desitjos en el grup que va crear, la culturització teatral de sa gent d'Eivissa i sa llibertat d'expressió amb un talent aclaparador, és un referent on emmirallar-se més enllà de l'emoció que provoca aquest fet puntual, aquest homenatge.
Cañestro és un home molt estimat i recordat pels eivissencs. Ha protagonitzat amb el seu teatre tot tipus de gèneres. Encara avui, nomenar-lo a qualsevol lloc genera moltíssims de comentaris, a bars, perruqueries, supermercats.... i tots ells són d'un bon record. Del seu teatre ambulant, de l'escola d'Arts i oficis, al club Tanit... El nostre "mestre" tenia un repte important en relació al teatre: fer-lo present a la vida social i cultural d'Eivissa. I ho va aconseguir.
Gràcies a ell vaig aprendre a estar damunt d'un escenari, però molt més enllà, vaig aprendre el que és el respecte pel públic, per una feina digna i respectable. Ens transmetia sa seva capacitat directiva i actoral amb molta cura, amb molta estima. I mirava cada detall al màxim, pensant en el públic que vindria a veure'ns. Respectava el valor de cada actor i treia el millor de cada un. I això es traduïa tant pel bon ambient de sa companyia (que era com una família) com per la manera d'estar damunt de l'escenari.
L'enhorabona al nostre mestre. I felicitats per s'homenatge.
viernes, 11 de noviembre de 2011
Posarem els peus a la sorra
A la fi ja està a casa, preparat per a la seva presentació. El meu nou poemari "Posarem els peus a la sorra".
Serà el proper dissabte 26 de novembre a Jesús, amb la col·laboració especial del Cor des pla de Jesús, amb un repertori de cançons d'amor.
Serà el proper dissabte 26 de novembre a Jesús, amb la col·laboració especial del Cor des pla de Jesús, amb un repertori de cançons d'amor.
viernes, 4 de noviembre de 2011
MOVIMENT CONTRA TELE-FEMETER
AVUI HE DECIDIT POSAR UN ENLLAÇ PERMANENT A UNA DEMANDA DE FIRMES CONTRA LA TELE-BASURA, DONANT ON MÉS MAL FA: ALS DINERS. US COPIO L'EXPLICACIÓ I SI US CONVENÇ, FIRMAU. GRÀCIES.
Ayer sábado 29 de octubre de 2011, La Noria, de TeleCinco, entrevistó a Rosalía García, madre de ‘El Cuco’, uno de los implicados en la violación, muerte y desaparición de Marta del Castillo. Se publicó en varios medios que esta mujer ha cobrado de 9.000 a 10.000€ por acudir a dicho programa a ser entrevistada de espaldas a la cámara y sin mostrar su rostro.
Es repugnante que haya programas de televisión capaces de pagar a delincuentes y a sus familiares por ir a hablar de su delito. Pero el círculo de CONTENIDOS + ESPECTADORES lo cierra una pata esencial, la más necesaria: ANUNCIANTES, que son quienes financian y convierten en rentable un tipo de televisión tan falta de valores morales.
Presionemos a las marcas que dan su apoyo a estos contenidos. Muchas lo hacen involuntariamente, pues contratan paquetes de anuncios en una franja o cadena sin especificar que salgan en tal o cual programa. Pero no por ello dejan de ser responsables, pues también pueden decidir que sus anuncios no se emitan en un programa concreto.
Pidamos a las marcas que más veces se anunciaron durante el programa de ayer que dejen de financiar y de apoyar contenidos televisivos tan nauseabundos. Firma esta carta y redifunde la acción para que seamos miles y reciban una presión que les haga dejar de apoyar acciones tan inmorales y dolorosas como la que ayer tuvo que sufrir la familia de Marta del Castillo.
Ayer sábado 29 de octubre de 2011, La Noria, de TeleCinco, entrevistó a Rosalía García, madre de ‘El Cuco’, uno de los implicados en la violación, muerte y desaparición de Marta del Castillo. Se publicó en varios medios que esta mujer ha cobrado de 9.000 a 10.000€ por acudir a dicho programa a ser entrevistada de espaldas a la cámara y sin mostrar su rostro.
Es repugnante que haya programas de televisión capaces de pagar a delincuentes y a sus familiares por ir a hablar de su delito. Pero el círculo de CONTENIDOS + ESPECTADORES lo cierra una pata esencial, la más necesaria: ANUNCIANTES, que son quienes financian y convierten en rentable un tipo de televisión tan falta de valores morales.
Presionemos a las marcas que dan su apoyo a estos contenidos. Muchas lo hacen involuntariamente, pues contratan paquetes de anuncios en una franja o cadena sin especificar que salgan en tal o cual programa. Pero no por ello dejan de ser responsables, pues también pueden decidir que sus anuncios no se emitan en un programa concreto.
Pidamos a las marcas que más veces se anunciaron durante el programa de ayer que dejen de financiar y de apoyar contenidos televisivos tan nauseabundos. Firma esta carta y redifunde la acción para que seamos miles y reciban una presión que les haga dejar de apoyar acciones tan inmorales y dolorosas como la que ayer tuvo que sufrir la familia de Marta del Castillo.
jueves, 3 de noviembre de 2011
Tele - femeter
El meu odi cap a la
televisió, concretament cap a la nova televisió-femeter que vivim, no és cap
sorpresa. Aquells qui em coneixen saben que no suporto la merda audiovisual que
ens posen. Quan dic que jo no veig sa tele, sempre apareix algú que em mira desafiant
o incrèdul, però és la veritat. Però des de fa un temps, s’uneixen a sa
televisió alguns diaris d’extrema dreta. Tots coneixem molts d’exemples de les
barbaritats que es diuen diàriament en televisions i periòdics d'extrema dreta
que han fet de la insídia, el rancor i la manipulació el seu llibre d'estil.
Ens omplen de
infames escombraries, que avui abunden en el si del “periodisme”. Els
responsables dels mitjans, excusant-se en la llibertat d'expressió i la
pluralitat, presten el seu espai a personatges que fomenten l'odi, la
xenofòbia, el masclisme, la desinformació i la mentida davant la indiferència
de la gent.
Us convido a apagar
sa televisió, a no deixar-vos intoxicar per les mentides de persones que es
consideren periodistes “rigurosos”. Apageu la tele, aparqueu els diaris. Hi ha una vida real fora d'ells.
miércoles, 12 de octubre de 2011
Petit munt de sucre
Hi ha dies que em sento com un petit munt de sucre sobre cafè calent. D'entrada restes damunt del petit núvol de llet, breu i tou, però la llei de la gravetat fa que ens enfonsem poc a poc dins de la negror. Agafem el seu color, el seu sabor, fins i tot correm el risc de desfer-nos i formar part de la beguda. L'important és no perdre la nostra dolçor.
D'altres dies em sento com un fil d'oli. Desfloro i em barrejo, m'enfonso poc a poc a l'aigua, però sempre aconsegueixo ser la fina pel·lícula que sura, com or, sobre aquestes aigües de naufragi.
Sigui com sigui, sucre o oli, no fujo de l'angoixa. Tampoc m'enfronto. La miro als ulls, uns ulls que s'assemblen molt als meus, una mirada que cau com fruita madura de la branca. La miro als ulls i mastego les seves paraules. Només en aquell moment l'amargor esdevé dolçor i desapareix tot: mirada, angoixa i fruita.
sábado, 24 de septiembre de 2011
UN DON GIOVANNI DE PENA
Ayer asistimos al fraude artístico más grande que
hemos podido ver en Ibiza en los últimos tiempos. Me refiero al montaje Don
Giovanni. Normalmente no acostumbro a hacer críticas destructivas de lo que
veo, simplemente no digo nada o no lo recomiendo, pero después de las palabras
iniciales de su director, mi rabia fue mayúscula. Su director se ponía una
medalla al mérito por llevar la ópera al pueblo de Ibiza, un pueblo “inculto” y
“bárbaro” en este arte. Ignora que entre el público había “eivissencs” con un
sentido crítico y que conocen muy bien lo que es la ópera y lo que es el
trabajo de dirección. Eso es lo que me mueve a desenmascarar lo que creo que es
un timo, una estafa.
Por lo general, el público no tiene dificultad en
aceptar incongruencias de inflexión o de vestimenta, o en precipitarse del mimo
al diálogo, del realismo a la sugestión. Sigue el hilo de la historia, sin
saber que se han infringido una serie de normas, aunque el montaje se
caracterice por una cierta uniforme esterilidad. El espectáculo al que
asistimos ayer se nutre de unas horrendas máscaras, la de lo sucio y lo vulgar,
dando lugar a la rudeza. Este es el teatro del ruido, y el teatro del ruido es
el teatro del aplauso, y por lo visto lo sabe muy bien su director.
No criticaré el trabajo de los músicos o de los
intérpretes. Ellos lo hicieron fabulosamente, destacando algunas voces por
encima de otras, pero el “trabajo” de dirección me pareció una falta de respeto
al público, y mucho más acentuada a los que sabemos de qué va la cosa.
Truculentas escenas, adulteradas en su trama y capadas para que encajen en una
línea marcada desde dirección, que se nutre elementos desagradables,
discordantes y destructivos, actores y actrices que no saben moverse por el
escenario, que no justifican sus movimientos ni sus acciones, mucho menos sus
sentimientos; bailarinas que aparecen en escena sin una excusa... La
construcción de los personajes es pueril y de mal gusto, aparte de no tener
nada que ver con los originales. No quisiera que se me tildase de conservador.
Soy el primero en aceptar que una obra se adapte a un contexto histórico diferente.
Pero lo que no tolero es lo que vi ayer. Y sólo vimos el primer acto, porque en
el descanso, hastiado de semejante desfachatez abandonamos el Palacio de
Congresos.
No se pueden cambiar elementos del argumento sin una
justificación. Por ejemplo, y creo que con uno habrá suficiente, durante el
aria de de Anna: "Or sai chi l'onore – Él és quien intentó robarme
mi honor", no se nos muestra una mujer que ha sufrido un intento de
violación y que ha asistido al asesinato de su padre (que por cierto el
director mata en la primera escena de un ataque al corazón). Nos presenta una
mujer despechada y llena de ira, algo incongruente con la trama y los
sentimientos que pone Ottavio en el aria "Dalla sua pace – De su
paz, mi paz depende". Y como son incongruentes, el director decide
eliminar dicha aria (para mi gusto una de las más bellas de la ópera).
Podría
dar muchos más ejemplos de la desfachatez de lo visto: un equipo del C.S.I.
renacentista que levanta el cadáver del Comendador, un Leporello que saca de su
bolsillo una ristra de bragas para mostrárselas a doña Elvira, una felación
de Zerlina, una Zerlina prostituida, elementos
que distraen de la escena injustificados y de mal gusto… Si me decido a hablar
así es por la provocación de este señor sobre un público inteligente. Ante
semejante fanfarronería artística nos planteamos ¿Cuánto dinero ha conseguido
este señor de las instituciones públicas para hacer su Don Giovanni? Porque actuar en el Palacio no es barato… Estamos en
una época de recortes sociales, y tenemos que asistir atónitos a un espectáculo
que pretende ser arte y se queda en el camino. Sólo siento los 100euros que nos
costaron nuestras entradas.
Este
señor no se vuelve a reír de mí. Si quiero ver ópera seguiré cómo hacía hasta
ahora. No necesito de “salvadores culturales” ni de pseudointelectuales que
juegan con un público inexperto y se burlan de un público entendido que no le
perdona su nueva producción.
jueves, 22 de septiembre de 2011
TINC UN VERS
Aquest vers que em creix cap a dins, com arrel
d’arbre sedegós. Un vers que és esclova d’un poema que obre i tanca la porta. Un
vers que es menja els meus delers i s’ensenyoreix de la meva voluntat. Tinc un
vers que separa paraula i petons, amb un petit tic a l’ull. Tinc un vers que
ensopega amb els dits, projectant-se contra la paret de l’habitació, durant les
teves absències. I el vers creix, creix, molt més ràpid amb els ulls tancats. És
llavors que obro la finestra i puja des del fons per mostrar-se i deixar pau.
domingo, 18 de septiembre de 2011
OPERETTA de COR DE TEATRE
Aquest cap de setmana hem estat a Barcelona per anar a veure "Operetta" el darrer muntatge de Cor de teatre. Hem quedat fascinats per la seva presentació, el rigor amb que ho fan, una música exquisita, veus excel·lents i històries plenes de situacions còmiques.
Aquest cor aconsegueix apropar l'espectador a l'òpera mitjançant la imaginació i el riure. Això
és el que es proposen Jordi Purtí i la companyia Cor de Teatre. Amb
música a cappella i molt sentit de l'humor, Operetta troba la manera
de submergir-nos en el gènere operístic a través de la realitat més
quotidiana. Una experiència única, híbrida, fruit de l'encreuament
impossible del ritme i l'expressivitat del teatre gestual amb la
delicadesa de l'òpera.
Són 26 veus que caminen per l'escenari amb molta delicadesa, on no hi ha res fora de lloc. Tot comença en silenci. Un escenari desolat, presidit únicament per un
piano que amaga, no obstant això, un secret; de l'instrument comencen a
sortir personatges vinculats amb el món del teatre: tramoistes, il·luminadors, sastres, directors, actrius, actors … tots ells estan
aquí per desenvolupar un espectacle amb la complicitat de les obertures,
àries i cors més coneguts del gènere del bel cant.
No només hem gaudit de les seves veus, també de la seva posada en
escena: neta, fantàstica, perfecta. Sense dubte un espectacle que ens ha
atrapat. Recomanable tant als amants de la lírica com als que
desconeixen el
món de l'òpera. Una invitació a deixar-se seduir per 29 cantants-actors
que interpreten nous arranjaments d'un repertori operístic
imprescindible, interpretat per a l'ocasió només amb la veu.
miércoles, 31 de agosto de 2011
Esclats
No tenim reemplaçament per als llavis.
Et beso i restaurem la rosa.
Precisaré,
esclatem contra el nom en fugida
embastant-nos amb pa i mel.
Dispara'm la teva distància
mentre la vida ordena els plecs
de la meva ànima.
Et beso i restaurem la rosa.
Precisaré,
esclatem contra el nom en fugida
embastant-nos amb pa i mel.
Dispara'm la teva distància
mentre la vida ordena els plecs
de la meva ànima.
miércoles, 24 de agosto de 2011
Conversa de dones
Una dona gran i una jove seuen a les hamaques, mirant les ones de la platja. És mitja tarda. Possiblement l'home de la dona gran s'està banyant, amb un slip negre de bany.
DONA GRAN: No vull que t'ho prenguis mal, això que et diré, perquè ho faig amb tota la confiança del món. Només t'hauries de comprometre amb un home quan vulguis tenir fills. Mai abans.
DONA JOVE: Però jo no tinc ganes de ser mare. Al menys encara. I no per això haig d'estar condemnada a estar sola.
GRAN: Quan jo era jove, ja m'espavilava tota sola. M'agradava viatjar, em divertia amb amics per aquí, amics per allà. Tenia una feina de poques hores... i de sobte: Em va cridar l'instint. Unes ganes terribles de ser mare. I també et passarà a tu. Serà llavors quan trobis al teu "home".
JOVE: Però també puc trobar primer a l'home i desprès venir l'instint...
GRAN: Quan jo vaig conèixer el meu Tolo vaig dir: "aquest". I va ser ell. A l'any ja m'havia embarassat.
JOVE: I et va donar igual un que un altre.
GRAN: No, i ara. Tenia els meus requisits.
JOVE: El primer imagino que fos fèrtil.
JOVE: Però també puc trobar primer a l'home i desprès venir l'instint...
GRAN: Quan jo vaig conèixer el meu Tolo vaig dir: "aquest". I va ser ell. A l'any ja m'havia embarassat.
JOVE: I et va donar igual un que un altre.
GRAN: No, i ara. Tenia els meus requisits.
JOVE: El primer imagino que fos fèrtil.
GRAN: Quines coses dius... Calien dos requisits: que fos valent, o sigui que si tenia una relliscada no m'ho digués, res d’homes amb remordiments...
JOVE: M'estàs dient que abans demanar fidelitat demanaves immoralitat? Jo vull ser la única. Si m'entero que veu a una altra dona... li tallo en rodanxes!
GRAN: Amb el temps comprendràs que això no és tan important. L'altra cosa que li demanava és que fos independent, o sigui que no li hagués de fer de mare. En Tolo i jo som dos mons que ens aguantem sols i que vàrem acordar concentrar els esforços en un mateix projecte: el nostre nen. (La dona jove observa com en Tolo s'estira la goma de l'slip en sortir de l'aigua. Li dona un mos a la pruna mentre intenta digerir la imatge). Aquest era el nostre pacte. M'entens, oi?
JOVE: Crec que sí. Una relació basada en el romanticisme.
GRAN: Amb el temps comprendràs que això no és tan important. L'altra cosa que li demanava és que fos independent, o sigui que no li hagués de fer de mare. En Tolo i jo som dos mons que ens aguantem sols i que vàrem acordar concentrar els esforços en un mateix projecte: el nostre nen. (La dona jove observa com en Tolo s'estira la goma de l'slip en sortir de l'aigua. Li dona un mos a la pruna mentre intenta digerir la imatge). Aquest era el nostre pacte. M'entens, oi?
JOVE: Crec que sí. Una relació basada en el romanticisme.
miércoles, 10 de agosto de 2011
Traïnt l'amistat
Aquests dies he pensat molt al voltant d'un tema o sentiment: la TRAÏCIÓ de l'amistat. Diferents fets a diferents àmbits m'han fet pensar en aquesta manca de respecte cap als altres i les relacions que hi ha sobre el mantell. Lligams que fan més dura aquesta falta. Reconec que la meva tendència és a ajudar sempre que m'és possible, fent-me susceptible de rebre diferents puntades.
Busco a l'enciclopèdia: TRAÏCIÓ- és quan una persona o grup trenca un compromís, un acord o una norma amb finalitat egoista semblant honest.
M'enfurisma la gent que posa una cara davant dels fets, et lliura una mà per agafar-te, mentre a l'altra guarda l'arma amb la que et ferirà. Aquells que vesteixen de mentides i manipulacions, mentre et regalen un somriure.
Em podria lliurar a la meva bogeria emocional i satisfer el meu desig de venjança, amb el pretext de què ha de pagar la seva culpa, però això només incrementaria un posterior penediment. Podria fer xantatges al traïdor amb els seus sers més estimats (què informació tinc de primera mà) però no em vull convertir en un ser despreciable com ell, i molt menys fer mal a tercers.
M'aturo a pensar en quina és la seva natura: Un ser sense maduresa emocional, que per por a afrontar la seva vida ha de mentir als qui té al costat, una persona plena de prejudicis (i qui sap si de pors) i que no aprofitarà mai les seves ferides per madurar, més li valdria fer una avaluació de les seves insatisfaccions i analitzar la seva honestedat... Penso si paga la pena mantenir el nostre nexe d'unió, perquè ha perdut la meva confiança i cordialitat. Dir que el perdono seria hipòcrita per la meva part, perquè hi ha perdons que no arriben mai, i aquest és un cas. Tampoc parlaré mal d'aquesta persona a ningú. Crec que és un acte de maduresa. No serà per la meva llengua que els altres sabran de la falta.
Al cap i a la fi, com diu la cançó tots som traïts en algun moment de les nostres vides. És una prova que passem, a fi de poder ser més grans. Només em sap greu una cosa: haver dipositat la meva confiança en una persona i trobar-me amb una agulla punxant l'estima. Només em consola una cosa: Saber de la seva natura ha fet que estimi més a la meva dona.
Busco a l'enciclopèdia: TRAÏCIÓ- és quan una persona o grup trenca un compromís, un acord o una norma amb finalitat egoista semblant honest.
M'enfurisma la gent que posa una cara davant dels fets, et lliura una mà per agafar-te, mentre a l'altra guarda l'arma amb la que et ferirà. Aquells que vesteixen de mentides i manipulacions, mentre et regalen un somriure.
Em podria lliurar a la meva bogeria emocional i satisfer el meu desig de venjança, amb el pretext de què ha de pagar la seva culpa, però això només incrementaria un posterior penediment. Podria fer xantatges al traïdor amb els seus sers més estimats (què informació tinc de primera mà) però no em vull convertir en un ser despreciable com ell, i molt menys fer mal a tercers.
M'aturo a pensar en quina és la seva natura: Un ser sense maduresa emocional, que per por a afrontar la seva vida ha de mentir als qui té al costat, una persona plena de prejudicis (i qui sap si de pors) i que no aprofitarà mai les seves ferides per madurar, més li valdria fer una avaluació de les seves insatisfaccions i analitzar la seva honestedat... Penso si paga la pena mantenir el nostre nexe d'unió, perquè ha perdut la meva confiança i cordialitat. Dir que el perdono seria hipòcrita per la meva part, perquè hi ha perdons que no arriben mai, i aquest és un cas. Tampoc parlaré mal d'aquesta persona a ningú. Crec que és un acte de maduresa. No serà per la meva llengua que els altres sabran de la falta.
Al cap i a la fi, com diu la cançó tots som traïts en algun moment de les nostres vides. És una prova que passem, a fi de poder ser més grans. Només em sap greu una cosa: haver dipositat la meva confiança en una persona i trobar-me amb una agulla punxant l'estima. Només em consola una cosa: Saber de la seva natura ha fet que estimi més a la meva dona.
martes, 26 de julio de 2011
El conillet de pelutx
Fragment d'un conte de Margerie Williams Bianco que apareix a la pel·lícula Begginers.
"Què és ser real?" Va preguntar un dia el conillet, quan totes les joguines estaven juntes prop de la pantalla protectora de la llar, abans que Nana vingués a arreglar l'habitació. "És tenir coses que sonen al teu interior i una palanca que et fa funcionar?"
"Ser REAL no consisteix en com estàs fet", va dir el Cavall. "És alguna cosa que et passa. Quan un nen et vol durant molt, molt temps, no només per jugar amb tu, sinó que REALMENT et vol, llavors et converteixes en alguna cosa REAL."
"Fa ma?", va preguntar el Conillet
"De vegades," va dir el Cavall, que sempre era de fiar. "Però quan ets real ja no t'importa que et facin mal."
"Et succeeix de sobte, com quan et donen corda, o a poc a poc?", va preguntar.
"Això no t'ocorre sobtadament", va dir el Cavall. "Et vas fent a poc a poc i triga molt temps. Per això no li sol ocórrer als que es trenquen amb facilitat, o als que tenen vores afilades, o als que es guarden acuradament. Generalment, quan et fas REAL, gairebé tot el teu pèl s'ha desgastat, els teus ulls s'han sortit, les teves articulacions estan soltes i et sents molt acabat. Però aquestes coses no importen ja, perquè una vegada que ets REAL ja no pots ser lleig, excepte para la gent que no entén."
....
"Què és ser real?" Va preguntar un dia el conillet, quan totes les joguines estaven juntes prop de la pantalla protectora de la llar, abans que Nana vingués a arreglar l'habitació. "És tenir coses que sonen al teu interior i una palanca que et fa funcionar?"
"Ser REAL no consisteix en com estàs fet", va dir el Cavall. "És alguna cosa que et passa. Quan un nen et vol durant molt, molt temps, no només per jugar amb tu, sinó que REALMENT et vol, llavors et converteixes en alguna cosa REAL."
"Fa ma?", va preguntar el Conillet
"De vegades," va dir el Cavall, que sempre era de fiar. "Però quan ets real ja no t'importa que et facin mal."
"Et succeeix de sobte, com quan et donen corda, o a poc a poc?", va preguntar.
"Això no t'ocorre sobtadament", va dir el Cavall. "Et vas fent a poc a poc i triga molt temps. Per això no li sol ocórrer als que es trenquen amb facilitat, o als que tenen vores afilades, o als que es guarden acuradament. Generalment, quan et fas REAL, gairebé tot el teu pèl s'ha desgastat, els teus ulls s'han sortit, les teves articulacions estan soltes i et sents molt acabat. Però aquestes coses no importen ja, perquè una vegada que ets REAL ja no pots ser lleig, excepte para la gent que no entén."
....
miércoles, 13 de julio de 2011
Agafa Aire
Oloro les teves intencions i les meves,
em frego amb els teus pensaments,
m'acaloren les paraules
aconseguint que sigui encara més brut,
més luxuriós.
Em dius que ho podem intentar
i engeguem mil i una nits
d'estels i de gemecs.
T'assaboreixo l'encant,
excedint-me
en comes i en punts sobre l'esquena,
sobre les pigues que deixen un feix
en ser esquitxades pels teus somriures.
Paladejo els teus becs ensucrats,
encetant la brioixeria carnal,
magdalena, bescuit o sobao.
Ja pots agafar aire.
em frego amb els teus pensaments,
m'acaloren les paraules
aconseguint que sigui encara més brut,
més luxuriós.
Em dius que ho podem intentar
i engeguem mil i una nits
d'estels i de gemecs.
T'assaboreixo l'encant,
excedint-me
en comes i en punts sobre l'esquena,
sobre les pigues que deixen un feix
en ser esquitxades pels teus somriures.
Paladejo els teus becs ensucrats,
encetant la brioixeria carnal,
magdalena, bescuit o sobao.
Ja pots agafar aire.
lunes, 11 de julio de 2011
Estudi del teu cos nº3
Els teus llavis són fils invisibles
que m’uneixen a tu.
Destinat a ells, la meva vida
s’embrolla, vola, guimba,
giravolta, em tiba.
Queda lligada a les seves carícies.
Els teus llavis. què dolços.
A voltes meus. Només a voltes.
Em capbusso. M’allibero a ells.
Faig foc al seu contra.
Em llenço i la tendresa m’admet.
La sang salta, s’enganxa,
s’endinsa, sospira,
gemega, es delecta.
Banya els nostres anhels.
Els teus llavis. a voltes meus.
Només a voltes. Què delicats.
Els teus llavis, meus. No sempre.
Sense por, sense indulgències.
A voltes meus. Només a voltes.
domingo, 10 de julio de 2011
Mantra Nº1
He perdut el costum
de menjar-me les teves paraules,
de deixar que es converteixin en carn.
El teu nom ha estat com un mantra,
la melodia que m’ha acompanyat
i a la que he intentat habitar
de menjar-me les teves paraules,
de deixar que es converteixin en carn.
El teu nom ha estat com un mantra,
la melodia que m’ha acompanyat
i a la que he intentat habitar
sábado, 9 de julio de 2011
ESTUDI Nº1 DEL TEU COS
És el disseny dels teus llavis
qui m'obliga a posar-me en camí
amb l'esperança de trobar refugi
entre les seues comissures.
Estimbat dins sa teua boca
vaig reconstruint, un a un,
cadascú dels racons ocults
d'aquest laberint bulliciós.
I allà, em guardes hostalatge
i em regales el caliu de fúria assetjada
que cap altre home ha rebut.
Arrencam la set.
Vull capbussar-me al seu interior.
Mossega els meus caires.
Esbufegam l'alè.
Sóc la víctima de les teves aigües.
qui m'obliga a posar-me en camí
amb l'esperança de trobar refugi
entre les seues comissures.
Estimbat dins sa teua boca
vaig reconstruint, un a un,
cadascú dels racons ocults
d'aquest laberint bulliciós.
I allà, em guardes hostalatge
i em regales el caliu de fúria assetjada
que cap altre home ha rebut.
Arrencam la set.
Vull capbussar-me al seu interior.
Mossega els meus caires.
Esbufegam l'alè.
Sóc la víctima de les teves aigües.
viernes, 3 de junio de 2011
Llistat quotidià
Desbrossar el camí amb carícies,
Parar taula amb verbs eterns.
Bastir el llit de converses nocturnes,
escriure elegies de les hores
Que hem deixat escapar.
eixugar hipoteques de petons
o voler perdurar en vigília als braços.
Hissar un croissant cada matí
igualment amable o hostil
que el primer cafè amb llet.
Adonar-se sobtadament de l’altra pell.
Convertir-se, ferir-se, viure
amb tot el temps del món.
Llegir plegats l’Albert Espinosa.
Planxar mentre cole porter ens recorda
que no hem posat prou suavitzant.
Hidratar la raó. Tocar els sons del mirall.
Saltar-se la secció d’ultracongelats
i anar directes a la verdura.
Creuar somriures amb dedicació.
A tot això li hem dit
amor.
Parar taula amb verbs eterns.
Bastir el llit de converses nocturnes,
escriure elegies de les hores
Que hem deixat escapar.
eixugar hipoteques de petons
o voler perdurar en vigília als braços.
Hissar un croissant cada matí
igualment amable o hostil
que el primer cafè amb llet.
Adonar-se sobtadament de l’altra pell.
Convertir-se, ferir-se, viure
amb tot el temps del món.
Llegir plegats l’Albert Espinosa.
Planxar mentre cole porter ens recorda
que no hem posat prou suavitzant.
Hidratar la raó. Tocar els sons del mirall.
Saltar-se la secció d’ultracongelats
i anar directes a la verdura.
Creuar somriures amb dedicació.
A tot això li hem dit
amor.
domingo, 15 de mayo de 2011
Encalçament
T'he seguit trencant el silenci,
banyant-me a les teves passes
per saber de tu.
Ja dins teu, als teus llindars
no hi ha més que tu,
mentre em desfaig,
agafant-te on coincidim.
T'he seguit,
esmunyint la negació dels meus llavis,
amb una única veritat:
Estimar-te.
banyant-me a les teves passes
per saber de tu.
Ja dins teu, als teus llindars
no hi ha més que tu,
mentre em desfaig,
agafant-te on coincidim.
T'he seguit,
esmunyint la negació dels meus llavis,
amb una única veritat:
Estimar-te.
jueves, 28 de abril de 2011
Nova primavera
Si no fos perquè ens ha plogut
sobre les boques besades,
no ens hauriem nuat
i les paraules no arrossegarien
les molses d'antics versos.
és amb aquesta melosa pluja
que hem traspassat
a una nova primavera.
domingo, 17 de abril de 2011
Nova estrena
Suscribirse a:
Entradas (Atom)