Un poema no és una treva. Intenta que les paraules copsin el deler del cos, aposta pel respir de les emocions amb l’esperança de contenir totes les sensacions. Però la poesia no és una treva. En pot parlar de les sensacions que sent el palmell de la mà quan toca, del sotmetiment que aplica la bellesa dels silencis, però no és una treva.
Un vers ens pot atrapar. Ho farà mitjançant els records d’allò que hem viscut, però no aturarà el temps ni el farà més benigne. Si que ens mostrarà les errades ortogràfiques de les hores o els solcs dels minuts que manquen per tornar a ser. Un vers ens pot disposar sobre la pell del món o dibuixar el rostre de la llum, però no ens durà l’armistici.
Continuarem fent camins amb ferocitat, arrapat com un nen a les cames d’aquells que estimem. Un poema ens ajudarà a invocar un nom o a alliberar la segrestada confiança. Un poema pot ser la terra, però no la collita.
El recitaran en veu alta figurants lents, sense entendre l’aurora que contenen els versos. Per això un poema no és una treva. Un vers no és una treva. Hauria de ser la clau que obrís totes les portes, una bandera o un himne del poeta. Un vers és un somni perillós que ens pot endinsar al laberint, deixant els llavis eixuts i uns ulls sense mirada.
Les sanglot longs des violons de l'automne
Blessent mon coeur d'une langueur monotone.
Tout suffocant et blême, quand sonne l'heure
Je me souviens des jours anciens et je pleure.
Et je m'en vais au vent mauvais qui m'emporte
De-ci, de-là pareil àla feuille morte.
