Hi ha dies que em sento com un petit munt de sucre sobre cafè calent. D'entrada restes damunt del petit núvol de llet, breu i tou, però la llei de la gravetat fa que ens enfonsem poc a poc dins de la negror. Agafem el seu color, el seu sabor, fins i tot correm el risc de desfer-nos i formar part de la beguda. L'important és no perdre la nostra dolçor.
D'altres dies em sento com un fil d'oli. Desfloro i em barrejo, m'enfonso poc a poc a l'aigua, però sempre aconsegueixo ser la fina pel·lícula que sura, com or, sobre aquestes aigües de naufragi.
Sigui com sigui, sucre o oli, no fujo de l'angoixa. Tampoc m'enfronto. La miro als ulls, uns ulls que s'assemblen molt als meus, una mirada que cau com fruita madura de la branca. La miro als ulls i mastego les seves paraules. Només en aquell moment l'amargor esdevé dolçor i desapareix tot: mirada, angoixa i fruita.
