Fa uns dies,
parlant amb la gent sobre la funcionalitat, o no, de manifestar-se contra les
retallades del govern, vaig sorgir la necessitat de cercar arguments que demostrin
la seva validesa social i política. A tots, o al menys a una gran majoria, ens
queda clar que no podem quedar a casa a esperar com segueix la situació
econòmica. I ens plantegem si realment estem condemnats a fer el que l’estructura
de poder ens dicta, o podem interrompre el seu mecanisme. Segons Jacques
Rancière, la subversió cap al poder de qualsevol dominació ideològica
constitueix el nucli de la mateixa política, és a dir, es converteix en un
esdeveniment veritablement polític. Així doncs, que el poble surti al carrer i
aixequi la seva veu és un esdeveniment polític, amb totes les lletres en majúscula.
No pretenc fer un
anàlisi social de què ens ha dut a aquesta manifestació de desacord política. Crec
que a aquestes alçades tothom és conscient i les coneix, desgraciadament.
Prefereixo centrar-me en el que és el nostre dret d’égaliberté, el principi segons el qual tots els homes i dones som
iguals en quant estem dotats de paraula, per molt que d’altres vulguin dir el
contrari. Des d’aquest principi, tenim dret de reaparèixer a l’esdeveniment
democràtic i proclamar la nostra participació a la realitat política. Perquè la
nostra lluita política, la del poble, consisteix a aconseguir fer escoltar la
nostra veu i que sigui reconeguda com la veu d’un interlocutor legítim.
El poble, els paradoxalment
exclosos de l’àmbit polític, no cerca una reivindicació explícita, sinó que va
més enllà, cerca el dret fonamental de ser escoltats i reconeguts com a iguals
a la discussió política. Al cap i a la fi, és qui més pateix les decisions de l’élite
dominant.
Així doncs, m’emparo
al meu dret d’aixecar la veu en aquesta conversa política, on vull dir igual
que molta més gent que ja n’hi ha prou de lladres, mentiders i corruptes. Jo sí
sortiré al carrer. És el meu dret, és la meva obligació. Tu pots fer el que
vulguis. Desprès no et queixis.
