Silencis

No vaig conèixer a la meva avia. Va morir quan jo tenia dos anys. La mare em deia que va morir d’un infart de silencis. Els metges deien que va morir d’un infart de cor. De petita em semblaven dues raons molt diferents. Amb el temps he aprés que són la mateixa cosa.

CONVERSA NOCTURNA 22

(Són les set del matí. Ell, amant d'una sola nit, està a punt de marxar, quan ella, l’amada, es desperta)

Amant: Serà millor que marxi. Aviat despertarà l'edifici.

Amada: No cal que marxis tan prompte.

Amant: Agnès…

Amada. No diguis res.

Amant: Agnès, vull besar-te per darrer vegada.

Amada: Per a què?

Amant: No m’agradaria deixar-ho així, tan fredament.

Amada. Doncs, tu ja ho has fet.

Amant: Em guardes rancor?

Amada: (Tristament) Si... (S'aixeca del llit. Posant el cap al pit de l'amant) No. Ets molt lliure d’estimar a qui vulguis. No t’hauries d’haver molestat en venir.

Amant: Hauries preferit una nota? Un missatge de menys de trenta caràcters?

Amada: No.

Amant: Que et deixés sense dir-te res?

Amada: Jo... tal volta he estat jo qui t’ha fet fora. No t’he trobat a faltar. He passat uns dies fantàstics.

Amant: Amb qui?

Amada: No el coneixes. És un noi molt guapo que m’estima. (Breu silenci. Va a Amant i l’agafa de les espatlles). M’alegro molt per tu. De veritat. I t’agraeixo que vulguis donar-me aquest “mal dia” a les set del matí.

Amant: Volia deixar-te una nota. (S’abracen) Estàs tremolant. Tens fred.

Amada. Hauries d’haver tancat la finestra  de la bugaderia. Entra l’aire del matí.

Amant. Sí, jo tinc la culpa. (Mirant-la) Agnès, saps que t’estimo.

Amada: Doncs estima’m de lluny.

Amant. Això és el que faré.

AGNUS DEI

Aquest cap de setmana hem pogut assistir a una nova representació teatral de qualitat a Eivissa. Confesso que des de "Las criadas" del grupo Y no havia sortit tan meravellat de la sala.

Les pulsions que mouen a les tres actrius i les seves ressonàncies de gran potencial interpretatiu tenen com a resultat una contundència inqüestionable damunt de l'escenari. Això és el que fan Àngels Martínez, en el paper de Mare Miriam; Rosario Beholi, en el paper de la Doctora Martha Livingston i Paula Ramos, la jove de 16 anys que encarna a la Germana Agnès. La comunicació i la sinergia entre les tres actrius, junt a una disciplina artística del seu director Antonio Cantos dissenya damunt de l'escenari una història que fascina i deixa astorat. La temperatura artística puja per legitimar una feina quasi perfecta. Si bé, les tres dones mostren unes excel·lents dots interpretatives, vull remarcar la posada de llarg de la jove Paula Ramos, qui debuta amb un personatge que va in crescendo damunt de l'escenari.

Lluny de les herències estètiques cinematogràfiques, Agnus Dei es construeix fermament, esdevenint un referent per si mateixa. Retorna la confiança a un públic exigent, saturat per propostes que no desperten l'interès per descobrir una programació treballada i acurada, ajudant a un procés lent i progressiu de culturització teatral. Per desgràcia, Eivissa necessita crear aquest patrimoni teatral que connecti amb el públic fent de cada actuació un esdeveniment únic. Però això ja és un altra tema.

Mossegador

Mossega el temps carnívor molt abans

de convertir-se en temps passat.

Lliga ses nostres llengües en fugida

apedaçant de silencis ses galtes,

buidant de color els ulls.

Sóc aquell que torna,

qui segueix ses teves passes a sa sorra.

Sóc el miserable heroi

que vol fer-te d'escut aferrat al cos.

Sóc el cos de sa teua paraula,

qui queda varat a sa teua boca,

inacabable, immortal.

No som culpables dels vostres pecats

Aquesta crisi ha generat un procés de mutació social, on molts de nosaltres demanem més que mai ser partícips i modeladors de sa nostra realitat quotidiana. Des de fa un temps, som molts qui ens interessem per sa política, tot i no creure en ella. I ens passa una cosa semblant amb sa democràcia: creiem en ella però aquest model no ens interessa. I no ens interessa perquè hem vist com està sotmesa als mercats de valors, que ha provocat aquesta estafa econòmica o financera que tots paguem durament. Però democràcia no significa només tenir dret a vot cada quatre anys. Segons tinc entès sa finalitat de sa democràcia consisteix en evitar els perills d’una excessiva concentració de poder, a través de regles, contrapesos, equilibris i institucions de garantia.

Aquests dies se’ns amenaça amb retallades socials. I el que indigna és sa culpabilització que ens intenten imposar aquests moralistes amb tisores. Ara resulta que el país està en crisi perquè els ciutadans de peu hem tingut una propensió al malbaratament i hem d’assumir es nostre sentiment de culpa i acceptar el “sacrifici” per haver-nos cregut amb dret als serveis públics i la dignitat laboral. En nom de sa crisi i dels “pecats” dels sistemes de poder, el ciutadà veu retallat els seus drets, perquè, clar, ha viscut per damunt de ses seus possibilitats quan havia de fer un dejuni de quaresma. Poc importa ara combatre durament sa corrupció, el malbaratament d’alts càrrecs polítics o crear polítiques de creació de feina. Ara toca retallar durament, pujar els impostos... en definitiva excloure la possibilitat de dignificar la vida dels ciutadans.

Poemari a la venda

CONVERSA DE DONES 2

Amiga: L'has tornat a veure? 

Ella: No, fa dies que no dorm aquí. 

Amiga: Haurà conegut a alguna dona. 

Ella: Sí, és que hi ha tantes dones... Saps què em fa por? La competència de les altres dones...però això no li puc dir.

Amiga: No, no li has de dir.

Ella: -Ara anem a parlar d'amor. (Es queda en silenci, com si pensés per primera vegada en el significat d'aquesta frase.) De sobte va dir això: -Ara anem a parlar d'amor. -Bé, li vaig dir, amb la veu baixeta, -amor... Ell no esperava que jo estigués tan predisposada així que es va quedar mirant-me molt fix;els ulls clars quan miren fix es tornen molt tremends. Li vaig dir que no em mirés així perquè m'espantava i em va dir que llavors, millor parléssim de la por. I jo de la por sí que no volia parlar…

Amiga: Clar, de la por no. (Es mata un mosquit en el braç) Mira que m’ha fet aquest. Tinc alguna cosa en la pell, a tu ni se t'apropen. És terrible, si un es posa a pensar, que et xuclin la sang.

Ella: A mi no em piquen perquè tinc la pell tota seca, pura duresa...

Amiga: La pell és el més profund, tot el que tens de duresa fora, ho tens endins.

Ella: Això qui t'ho va dir? És que ja no ús protector. Això, saps què significa?

Amiga: Que ja no t'importa.

Ella: Clar... et brillen els ulls, la lluentor de l'ull, estàs salvada.