CONVERSA NOCTURNA 23

(ELL està al jardí, mirant al cel. ELLA s’apropa a ell en silenci i es sitúa al seu darrera. L’observa en silenci. De sobte, el trenca. )

ELLA. Saps una cosa?
ELL. (sense deixar de mirar el cel) Què?
ELLA. He gaudit del sexe des que tenia quinze anys.
ELL. Jo no em vaig estrenar tan aviat.

ELLA. Doncs hauries de.
ELL. Bon consell, però arriba una mica tard. (SILENCI)

ELLA. Recordes quan tu i jo vàrem començar?
ELL. Sí.
ELLA. Gairebé no podíem parar. Ho recordes?
ELL. La mitjana no està malament.
ELLA. Ja, estupend.

ELLA. Què estàs mirant? —va preguntar per fi.
ELL. (No respon. No té intenció de respondre. Trenca el silenci) El cometa . Sortia a la premsa. Se suposa que avui és la nit que es veu millor. (silenci).

ELLA: No veig cap cometa.
ELL. No?
ELLA. On està?
ELL. Just aquí damunt. No es distingeix de qualsevol altre estel. És això que sobra al costat de les Plèiades.
ELLA. Anem, ja ho miraràs demà  (gairebé com si el consolés, però sense apropar-se a ell.)
ELL. Demà no estarà. Només passa una vegada.
ELLA. I tu com saps on estarà?  Anem, és tard, marxem-nos.

(Ella Marxa. Ell la mira a mesura que es va fent petita en creuar la gespa, aconseguint primer l'aura, després la llum, i al final ensopegant als graons del porxo.)

Nuesa

Nu,

davant la dringadissa dels pensaments

i la veritat trencada de certeses,

part d’una mateixa cosa on habito.

Nu,

encotillat als ritmes

desdibuixats per la mà de l'aspiració.

Avanço, fereixo, però no arribo.

No guardo la roba ni em banyo.

Nu. Sense veu.

Silenci ensordit, desfet, tebi.

Compartint síl·labes i artèries,

replegant les notes agudes.

Traspuo nu, fugisser,

recollit com a pedra

trencat com a terra.

Veient el món d’una altra manera.

Polsim de silencis

A la pell dels meus versos
s'enlairen les carícies
d'una nova ètica,
polsim de silencis
que ens vesteixen a la nit.

Reclam de pell

Un dia despertarà la paraula
que faci sentir-nos
un sol cos, un sol gest,
recollint dels nostres versos
el reclam esmolat de la pell.

exili

Des de l'exili del teu cos,
concedint a aquesta terra eixorca
la claror del desig de tornar.
Un país projectat a la cambra,
fràgil suggeriment estès a la pell.

Regressaré al teu regne
acceptant de bon grat ser vassall,
abans de què el desús
me'l faci oblidar. 

Anhelo trobar un lloc on pugui dir: 

aquí serà la meva vida amb tu.

Velocitat i oblit juguen 

amb les meves derrotes, 

un tren de llunyanies al pit 

trepant-me a comiats.

Amb la veu cremant 

et murmuro les meves promeses:

 el fred no té cabuda entre nosaltres.

He trobat l'eternitat als teus ulls. 

Llegiràs aquest vers,
tremolor de la meva carn,
combregant amb goig del seu pecat.
I el seu polseguim et glorificarà,
fent de l'estimar-te
l'arrelament feridor que ens mourà.