de còrrer darrera de la vida,
fatigat per les renúncies de l'orgull,
em deixo convèncer pel desig
i cavalquem la torrentera del riu.
Creuo el pont que m'has bastit
per menjar a la teva taula,
per trobar asil als teus llençols
entomant la plenitud d'un temps absolut.
4 comentarios:
Un poema amb força, que porta la plenitud de la vida a contemplar tot allò que en veritat ens omple i ens calma.
Quin gust tornar-te a llegir. Preciós, com sempre...
Malgrat et sembli que has arribat a bon por, vigila, els pont de vegades estan consentits i es poden enfonsar...
M. Roser
M. Roser, prova d'intentar nedar una mica, la por de vegades és la que ens fa que els ponts s'enfonsin. Una abraçada
Publicar un comentario