Aquest vers que em creix cap a dins, com arrel
d’arbre sedegós. Un vers que és esclova d’un poema que obre i tanca la porta. Un
vers que es menja els meus delers i s’ensenyoreix de la meva voluntat. Tinc un
vers que separa paraula i petons, amb un petit tic a l’ull. Tinc un vers que
ensopega amb els dits, projectant-se contra la paret de l’habitació, durant les
teves absències. I el vers creix, creix, molt més ràpid amb els ulls tancats. És
llavors que obro la finestra i puja des del fons per mostrar-se i deixar pau.
4 comentarios:
Interessant aquest poema que vol aortir, però que queda tancat dins de les paraules.
Surt, i surt molt bé, molt clar. O al menys jo el rep.
Aquests són els millors versos, que surten de l'ànima.
I aquest vers, que és molts en un , s'ha convertit en un bonic poema...
Petons,
M. Roser
Publicar un comentario