Hi ha dies que em sento com un petit munt de sucre sobre cafè calent. D'entrada restes damunt del petit núvol de llet, breu i tou, però la llei de la gravetat fa que ens enfonsem poc a poc dins de la negror. Agafem el seu color, el seu sabor, fins i tot correm el risc de desfer-nos i formar part de la beguda. L'important és no perdre la nostra dolçor.
D'altres dies em sento com un fil d'oli. Desfloro i em barrejo, m'enfonso poc a poc a l'aigua, però sempre aconsegueixo ser la fina pel·lícula que sura, com or, sobre aquestes aigües de naufragi.
Sigui com sigui, sucre o oli, no fujo de l'angoixa. Tampoc m'enfronto. La miro als ulls, uns ulls que s'assemblen molt als meus, una mirada que cau com fruita madura de la branca. La miro als ulls i mastego les seves paraules. Només en aquell moment l'amargor esdevé dolçor i desapareix tot: mirada, angoixa i fruita.
3 comentarios:
Una bona manera de combatre l'angoixa sens dubte. Enhorabona, saps veure-li el seu costat possitiu.
Saps??? A mi m'encanta veure com sura el sucre i a poc a poc cau dintre la tassa, de fet quan alguna vegada no em passa en demane un altre per a poder observar-ho
Normalment ,les persones, tenim diferents estats d'ànim segons les circumstàncies del moment...I ens toca viure amb ells tan si són positius com negatius, però si mirant uns ulls ets capaç de transformar l'amargor en dolçor, ets una persona afortunada...
Petons,
M. Roser
Suraràs agafat d'unes mans que mai t'amollen. Respires mantenint la mirada cap a un somriure que t'estima
Publicar un comentario