jueves, 3 de noviembre de 2011

Tele - femeter


El meu odi cap a la televisió, concretament cap a la nova televisió-femeter que vivim, no és cap sorpresa. Aquells qui em coneixen saben que no suporto la merda audiovisual que ens posen. Quan dic que jo no veig sa tele, sempre apareix algú que em mira desafiant o incrèdul, però és la veritat. Però des de fa un temps, s’uneixen a sa televisió alguns diaris d’extrema dreta. Tots coneixem molts d’exemples de les barbaritats que es diuen diàriament en televisions i periòdics d'extrema dreta que han fet de la insídia, el rancor i la manipulació el seu llibre d'estil.


Ens omplen de infames escombraries, que avui abunden en el si del “periodisme”. Els responsables dels mitjans, excusant-se en la llibertat d'expressió i la pluralitat, presten el seu espai a personatges que fomenten l'odi, la xenofòbia, el masclisme, la desinformació i la mentida davant la indiferència de la gent. 


Us convido a apagar sa televisió, a no deixar-vos intoxicar per les mentides de persones que es consideren periodistes “rigurosos”. Apageu la tele, aparqueu els diaris. Hi ha una vida real fora d'ells.



2 comentarios:

Dorothy dijo...

Ha arribat un punt en què a la televisió només veig ficció i documentals. I TV3. Els telediaris semblen 'El caso' i els eterns programes de cotilleig serveixen per pagar delinqüents. Una vergonya.

Petonets

M. Roser dijo...

Completament d'acord, tot i que jo sí que la miro la tele, però faig una tria ,ja que hi ha algunes emissores hi alguns programes que encara es poden mirar...
Jo també penso que tots aquests juducis paralels a costa d'innocents víctimes , són una indecència i no sé com els familiars si poden prestar.
A més ala tele no surten les persones que tenen una valia perquè fan coses en favor de la humanitat,
sinó un que se'n va a dormir amb un famós o que ha treballat a casa seva i fen el seu agost explicant-ne la vida...
No sé on anirem a parar. De vegades enyoro els moments musicals d'abans d'acabar l'emissió , quan només hi havia una tele. Em sembla que es deien "el alma se serena"...
Bon diumenge,
M. Roser