Petons de fotografia

Avui m'ha vingut al cap una fotografia d'un petó molt famós. És la foto d'en Robert Doisneau a una parella americana. Doisneau va retratar la perfecta utilització dels 34 músculs que movem en besar. Fa uns anys em vaig assabentar que va ser una posada en escena del fotògraf per a la revista America’s Life. Però la imatge em sembla tan preciosa que no m'importa. És una imatge per tenir present. Sovint se'm fa evident que amb el temps les parelles es besen menys. I el petó acaba convertint-se en una convenció social més. El petó és l'inici de tot, el principi de la intimitat i el desig, quan cerques amb constrenyiment fregar els llavis i la pell de l'altre. El petó porta a la carícia.

La imatge m'ha portat a recordar com va ser el nostre primer petó. Li vaig besar a la galta quan ens vam conèixer? La capacitat de la memòria és relativa, i no sabria dir com va ser. La certesa és que hem estat amics de tantes maneres, hem rigut, guardat silenci i abraçat en moments crucials. Tant em fa que persisteixi la premura del primer petó o el tacte de la primera carícia. La meva ment podria fer com Diosneau i crear una ficció per al bloc, més o menys literària. El realment important és com és cada petó que ens fem cada dia, i el perquè ho fem. M'adono que estimo a aquesta dona que ja fa temps vaig conèixer. Estimo la dona que no deixo de conèixer cada dia i comparteix la seva vida amb jo.