viernes, 7 de mayo de 2010

SAGNA EL NAS

No hi ha cap novetat a sagnar pel nas. Forma part de la rutina de cada matí: despertador, llum i mocador. Quan obro els ulls a l'habitació sura una intensa olor de pluja, de pell humida per una borrasca. No hi ha descans cremant a les parpelles desprès d'una llarga nit de somnis bàrbars. S'escolta el ressò de la tendresa cridant al cor, demanant clemència des de les artèries on ha quedat deturada pel colapse emocional.

Desperto arrecerat pel record breu d'una abraçada de comiat, de la darrer conversa que tinguèrem quan ens vessava el desig per la mirada. I és en aquell carrer, copsats pel mur de la carn, que el nas em torna a sagnar, com cicatriu del cop, com si cada nit tornés a obrir-se quan continc les paraules.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

No somatitzis tant i actúa. Desprès et penediràs.

Anónimo dijo...

No somatitzis tant i actúa. Desprès et penediràs.

Anónimo dijo...

Per descansar cal estar molt cansat emocionalment i per tant tenir la relaxació suficient mental per adormirnos, o bé… provocar aquest relax mental si no estem suficientment cansats ni fisica ni mentalment. Així doncs et caldria cansar-te fisicament o relativitzar tot i confiar… (no se si et servirà a tu.. a mi em funciona). Sort!