La flaire del cos exclòs

Em sortiren ametllers als ulls
i el teu nom corria per la llengua
creixent en aromes verticals.

Eren meus els núvols
que condemnaven la llum
planant al tro de la teva boca.
Jo portava la sàvia resseca
a unes mans hipnòtiques
per la innocència del paradís.

Ara, la flaire del teu cos exclòs,
és un inesborrable record,
un arbre sense collita,
l’instant confós del passat
que clivella la memòria.

Que et guardin els déus,
dolça amiga. Que el vent
sigui la corona que et retorna
al misteri de la vida.