Tengo la aspiración de sobrevivirme, corriendo a la deriva hacia el otro extremo de mis actos. Las ráfagas de luz son intermitentes en este rito divisorio entre buenos y malos. Sólo existe la vigencia de vivir, de no autoengañarnos más. Lo que creía ayer, hoy son indicios, referencias litúrgicas de lo que caminamos.
Tengo la funesta manía de pensar, de escupir palabras apócrifas contra sentimientos retráctiles, reptiles, sumisos y viles. Mi coraza estaba cuarteada por días romos (obtusos, embotados). No podía negarme a mi propio despertar. Nunca tuve aspiración de Bella durmiente.
Invariablemente a lo que se piense, que soy un intérprete lerdo, oriundo, con un triste émulo de nada, o bien un zafio de común estolidez, sólo intento hacer que la historia me pertenezca. Intento engullir mi deleznable ser.
Aspiro a sobrevivirme. Soy el tiempo que me queda.
4 comentarios:
Aturar-se i reflexionar en silenci. Escampar les paraules a un full transparent i badocar quan el doll de fets volen per l'aire. Deixar fluir el temps igual com deixem passar la vida. Anar creixent amb el que hem viscut i amb els qui hem compartit els moments que per nosaltres són únics. No tothom sap prendre decisions i deixar un camí per reprendre'n un altre... T’esperarem per obrir el cava quan tornis del teu viatge! una abraçada!
Ànim amic, tenim la mala costum d'analitzar tot el que ens passa, ets a la part baixa de la muntanya, pujaràs, ho fem sempre; aquesta vegada molt més lleuger, ja que la teua motxila va menys carregada. Seguir pel camí que et pertany al bocinet de la història mai serà fàcil. La victòria és dels valents, sempre ha estat així, mai guanya qui no s'arrisca, tampoc perd, però és el preu de la lluita. Un petó molt gran. M'uneixo al cava de l'amiga!
Brindarem amb cava al meu aniversari. Serà la manera de donar la benvinguda a aquest nou cicle que enceto.
Amiga,cada cop veig més clar el nou camí. De fet, estic començant a fer les primeres passes.
Cenicienta,sóc un èsser de mals costums, però aquest cop he executat l'ansietat.
La verdad, no sé si es por carencia de espíritu de lucha pero me parece que cada vez, la cobardía de afrontar la vida llega a la gente a menor edad. Creo que se acaban cogiendo a un clavo ardiente e intentan aguantar todo lo que pueden para tener algo que los pueda hacer sentir felices. Admiro tu capacidad de abrir las manos y lanzarte al vacío.
Publicar un comentario