viernes, 10 de septiembre de 2010

sense títol

El cos que m’enllaça,

el verb captor

que pren forma a la llengua

com arbre ple d’ocells.

Un cos esmolat per l’aire,

fulgor de fang

que creix amb els anys.

Lluna que contreu el cor

i qualla la sang

amb un vençut petó.

1 comentario:

Lacuerda dijo...

Yo usaría el primer verso de título.