sábado, 9 de octubre de 2010
CADA COP QUE ESDEVENS SILENCI
Cada cop que esdevens silenci,
distància esberlada, agre, confosa,
em sedueixo de tu,
d’aquesta flaire teva
que em deixes aferrada als dits.
És estranya la cal•ligrafia del mutisme:
paraules tancades hermèticament,
sentiments coercits, inquiets,
i el tremolor davant d’un fracàs
que et braseja als ulls.
Cada cop que esdevens silenci
et condemnes, et prohibeixes,
disfresses el nostre desig
amb la fragilitat de la dissensió.
Intentes protegir-te de la soledat
que t’esgalla per dins.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
8 comentarios:
gracias, me llega a producir escalofríos tanto grito
Me encanta como recitas tus poemas. Lástima que el sonido no sea muy nítido.
por cierto, ¿qué es lo que suena de fondo?
Lacuerda, hice la grabación esta mañana con mi voz medio dormida y con la grabadora del portátil. Por eso tiene baja calidad el sonido. Lo que se escucha es un andante de Bach.
Wonder, a veces el silencio es más duro que las voces.
Me recuerda al poema de Nerduda "Me gusta cuando callas, porque estás como ausente". Muy bueno
Només cal que aixequis el telèfon i truquis.
no sé en qui penses escrivint, o si penses en algú, a mi m'encantaria tenir un pensador així al meu costat, em fa remoure totes les meues ferides, gràcies per escriure, gràcies per existir
Mérope, aquest poema en concret no té cap subjecte. no està fet pensant en ningú. Simplement és una dansa de paraules per definir un sentiment.
Gràcies a tu per llehir-me i donar-me sentit a través del teu comentari.
Publicar un comentario