CONVERSA NOCTURNA 16

Comença l'escena en negre. ELLA parla tota sola. Apareix en mig de la foscor.

ELLA: T’estimo. T’estimo. T’estimo... No vull patir... Mira, jo t’estimo... però no vull patir. No vull veure't demà abraçat d'una altra, somrient igual, posant les teves cares tendres i jo saludant-te de pas... No vull que em diguis que no tens temps... que et cridi en un altre moment... no vull despertar i sentir el llit fred... o el braç d’algú que no siguis tu... no aconsegueixo ser feliç pensant que això s'acaba... No vull que tu em cridis “possessiva, histèrica”. Tampoc vull passar una nit sencera acomiadant-nos... Jo escoltant les teves raons internes, els teus dubtes, tot sota el mantell d'alguna cosa incerta... No em vull veure acceptant la situació, fins i tot donant-te consells: “Que prenguis la millor opció”... “Que facis el que sentis”... Per a jo seguir quedant com una imatge digna i fera davant teu, perquè no sabré fer una altra cosa i tu agraint la meva amistat. Jo omplint la copa de vi, tractant de fer sorgir un desig que ja es va esfumar... però sempre amb el desig encobert... Que entornis la cara i flash! em miris amb el mateix amor... em dius que tot era per veure com reaccionava. I et pego amb el coixí, i tu em prens de les nines, em treus la roba amb les teves dents... i suem cridant... No vull pensar tot això ni que mai succeeixi... Per això, jo no t'estimo.

ELL: Sí, t'entenc. Sempre m’has tractat molt bé, però no estic preparat.

ELLA: Sempre ens ho hem dit tot... parlem clar.

ELL. Has conegut a algú?

ELLA. No, no va per aquí... No et vull fer mal, no puc dir-t'ho... m'allunyo perquè t'estimo tant que si ens veiéssim en una altra vida podria néixer i enterrar-me amb tu...

ELL. Però jo també t’estimo...

ELLA. No em reconeixes, mai m’has reconegut. No veus que sóc la silueta que camina per les llambordes mullades, no veus que porto les flors... Tu recollies plomes dels parcs... jo recullo vents, sóc la dels mugrons fregats i els cabells fins a l'espatlla. Mira sóc la dels ulls blaus... som els que estàvem a la vora del penya-segat de l’illa... (breu silenci on es miren als ulls.) De què discutíem?

ELL. Em deies que m’estimes massa.