En defensa de la meva veu

Fa uns dies, parlant amb la gent sobre la funcionalitat, o no, de manifestar-se contra les retallades del govern, vaig sorgir la necessitat de cercar arguments que demostrin la seva validesa social i política. A tots, o al menys a una gran majoria, ens queda clar que no podem quedar a casa a esperar com segueix la situació econòmica. I ens plantegem si realment estem condemnats a fer el que l’estructura de poder ens dicta, o podem interrompre el seu mecanisme. Segons Jacques Rancière, la subversió cap al poder de qualsevol dominació ideològica constitueix el nucli de la mateixa política, és a dir, es converteix en un esdeveniment veritablement polític. Així doncs, que el poble surti al carrer i aixequi la seva veu és un esdeveniment polític, amb totes les lletres en majúscula. 

No pretenc fer un anàlisi social de què ens ha dut a aquesta manifestació de desacord política. Crec que a aquestes alçades tothom és conscient i les coneix, desgraciadament. Prefereixo centrar-me en el que és el nostre dret d’égaliberté, el principi segons el qual tots els homes i dones som iguals en quant estem dotats de paraula, per molt que d’altres vulguin dir el contrari. Des d’aquest principi, tenim dret de reaparèixer a l’esdeveniment democràtic i proclamar la nostra participació a la realitat política. Perquè la nostra lluita política, la del poble, consisteix a aconseguir fer escoltar la nostra veu i que sigui reconeguda com la veu d’un interlocutor legítim. 

El poble, els paradoxalment exclosos de l’àmbit polític, no cerca una reivindicació explícita, sinó que va més enllà, cerca el dret fonamental de ser escoltats i reconeguts com a iguals a la discussió política. Al cap i a la fi, és qui més pateix les decisions de l’élite dominant. 

Així doncs, m’emparo al meu dret d’aixecar la veu en aquesta conversa política, on vull dir igual que molta més gent que ja n’hi ha prou de lladres, mentiders i corruptes. Jo sí sortiré al carrer. És el meu dret, és la meva obligació. Tu pots fer el que vulguis. Desprès no et queixis.