Conversa de supermercat. Reponedors

En Julius va traient un a un els pots de maionesa, i els va deixant als peus d’en Carles. Cada vegada que en Carles somnia amb una vida extraordinària com a polític o pensador, en Julius es veu temptat a colpejar-lo sense pietat.

JULIUS: Carles, vivim a un univers pastós, on la suposada realitat s’imposa dogmàticament. Mai faràs res d’especial. Ni escriuràs un best seller, ni rodaràs una peli, ni tindràs un romanç amb na Júlia Roberts, ni molt menys parlaràs per l’ONU. Tens un contracte “basura”, cobres una merda. No tens dret a vacances ni a cobrar triennis. No cobraràs les hores extra. I quan t’hagin explotat, t’acomiadaran sense “finiquito” i sense dret a indemnitzacions. El teu destí està a aquest supermercat, omplint les prestatgeries de gènere.

CARLES: La mare que et va matricular! Tu si que saps donar ànims.

JULIUS: Mira Carles, possiblement no hi ha una interpretació absoluta i definitiva de la realitat. Tot és revisable, però la nostra nòmina és inalterable. Tens massa fantasies.

CARLES: Però qui et parla de nòmines? A més, jo no tinc fantasies. Les fantasies són per les nenes tontes. Accepto que em diguis les coses, però, tio, les has de saber dir. És molt fàcil dir sobre els altres el primer que et passa pel cap. No vull sonar a apologista del no evolucionar. No sé si es diu així. Però jo vull aspirar a més. Tracto de millorar allò que m’envolta. Només perquè no he llegit a Sòcrates, no vol dir que sigui inculte..

JULIUS: Sòcrates no va escriure mai res.

CARLES: Ah, no?

JULIUS: No.