M’esglaia la vehemència intermitent de les emocions,
sovint marmòries i espectrals,
de vegades indispensables i fonamentals.
Nodreixen la meva ment de fragilitats,
convertint-la en un pou de boires noctàmbules.
Aquesta incertesa,
gran simulacre que batega,
que es fon amb el temps
caducable i amb la tirania
d’uns somriures estripats.
Aquesta incertesa que plana
inusitadament com un rossinyol.
Aquesta opressora incertesa
que s’espargeix per l’aire,
i ens empeny costa amunt.
2 comentarios:
A la llarga tot es posarà al seu lloc, pensa que no és normal per a algú que es reconeix com a estrany sentir-se entès i recolçat per que sí i sense haver de donar res a canvi.
Una forta abraçada.
Una blocaire ha citat aquest poema al meu bloc D'allò bell, d'allò sublim, en relació a la meva entrada, jo l'he comentat una mica. M'agrada molt.
Publicar un comentario