viernes, 12 de noviembre de 2010

CORS

El meu cor creu que pot anar com si el sol es manés, com si posseís vida pròpia i es nodrís per si mateix. És per això que de vegades el renyo, el controlo, l’acorralo, perquè pugui tranquil•litzar el seu vol insomne.



Aquest cor que té ales, de vegades no m'obeeix i és llavors quan el sento a la vora de la finestra com si volgués saltar al buit.

2 comentarios:

Cenicienta dijo...

És difícil, gairebé impossible conjugar i posar d'acord els dos órgans. La vida tracta d'això, de la lluita entre ells dos, depenent de qui va guanyant les batalles així ens trobam en el dia a dia.

Dorothy dijo...

En mi, no sé si per sort o per desgràcia, no hi ha mai batalles. El cervell és un matón macarra que no deixa que el cor digui ni mu...