El meu cor creu que pot anar com si el sol es manés, com si posseís vida pròpia i es nodrís per si mateix. És per això que de vegades el renyo, el controlo, l’acorralo, perquè pugui tranquil•litzar el seu vol insomne.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSVEpgSmaFbWesCHBzXmYbEN11afMzReRLDbgo-02VecwCENQsMW08q5uBywjU6fPgEZnKeXc4rvKZpq-Dw9TldVNOWl2zG5vbB1ZRIa51DtW-iDqxYMLXXiMEoL4uZt2qFF-bhaIlQkQ/s1600/Mente+y+Coraz%C3%B3n.jpg)
Aquest cor que té ales, de vegades no m'obeeix i és llavors quan el sento a la vora de la finestra com si volgués saltar al buit.
2 comentarios:
És difícil, gairebé impossible conjugar i posar d'acord els dos órgans. La vida tracta d'això, de la lluita entre ells dos, depenent de qui va guanyant les batalles així ens trobam en el dia a dia.
En mi, no sé si per sort o per desgràcia, no hi ha mai batalles. El cervell és un matón macarra que no deixa que el cor digui ni mu...
Publicar un comentario