He somiat que venies a mostrar-me les teves cartes. A dir-me que no va ser que no volguessis, sinó que simplement no podies. I m'he vist el teu amor d'esquena, incapaç jo tampoc de fer res. Incapaç sobretot de reinventar el que tu i jo sabem com acaba. Ara que s'apaga a la meva memòria el plaure de recolzar-me al teu costat, recordar-te em porta la pau d'un miracle que gairebé va ser possible.
Prenent una cervesa descobreixo que algú que coneixia amagava els teus trets, el teu cap. La sorprenc inclinant-se al teu perfil, rient amb el teu riure, animant per jo uns ulls. Em parla i jo li somric des de lluny, absent. Em demana que no la miri així, que romangui a prop. I quan ho faig li responc: "Deixa que et miri així i que et segueixi mirant. Quan no et miri així m'hauré marxat."
Obro el meu cos, somiant que el cerques. No eres tu, però jo si que t'abraçava.
8 comentarios:
Es inevitable proyectar sobre la otra persona aquello que nos gusta de otra. Antes de llegar a Berta ya la buscaba en otras chicas.
m'has fet plorar
En la reflexión me planteo:
¿Cómo es posible comocer el amor del amante por método directo, si fuera del sentimiento pertenece al arcano de la intimidad?
Creo que caemos en la critalización de Stendhal, haciendo imaginarias las gracias que suponemos en lo amado. Así pues, amar sería equivocarse...
Així vols dir què podem resumir el meu estat a una equivocació?
Em nego rotundament a no intentar gaudir de la recerca. O potser és que ja m'he perdut en aquestes converses filosòfiques i més val que les seguiu valtros dos...
Aquesta equivocació és matizable i discutible. Quan parlo de la critalització, faig referència als primers nivells, quan hem superat l'admiració cap a la persona estimada i apareixen noves perfeccions de l'objecte estimat. Crec que han d'apareixer les exigències per a què estimar no sigui només auqesta postura d'admiració. Només, si quedem a la primera cristalització, restem a un nivell que duu a una equivocació, entesa com a miratge de la realitat.
De fet, el text que he escrit en parla d'això:
A vegades cerquem a altres persones el referent d'una altra amb la que hem cristalitzat. I és just aquest apropament a terceres persones que esdevé una equivocació. ja que no ho fem des de l'amor cap a ella, sinó cap a l'amor cap a l'admiració.
Evidentment, no nego el gaudiment de la recerca, sinó la recerca equivocada que a vegades fem en altres, però que no la veiem com a tal fins que no ens aturem a pensar-la.
No sé si m'explico...
T'expliques perfectament, només que crec en què la equivocació també pot restar en la primera tria i haver-la confòs amb estimació, i no veure-ho fins que no trobam un model "perfecte" que ens faci veure que el que tenim no ens complementa. De totes maneres no estic en un estat molt adeqüat per poder reflexionar sobre aquests aspectes.
Supongo que lo que quieres decir es que nadie debe absolutizar a otra persona, porque esa percepción cambiará y producirá una fuerte decepción. Mucho menos comparar o establecer proyecciones con el objeto absolutizado y el nuevo objeto. La prolongación de la cristalización nos lleva a errores. Debemos ser conscientes de todas las realidades
Publicar un comentario